Síntesi de les ideas principal i reflexió personal
Aquest llibre comença amb un títol, " el segle del nen", ja que en relació a èpoques anteriors els nens i les nenes morien per problemes de salud, i els que sobrevivien havien de treballar i no podien assistir a l'escola, així la gran majoria no superaven l'analfabetisme, per altre banda se'ls tractava des de l'autoritat i fins i tot amb violència, en canvi ara el nen y la nena s'han convertit en el centre de tot, ara se'l coneix, se'l defèn,se l'estudia, els seus drets estan reconeguts i sancionats internacionalment, te dret a l'educació, hi ha igualtat en els drets tant de nenes com de nens, es dediquen seminaris, cursos als problemes dels nens i de les nenes i fins i tot s'ha escrit molta bibliografia entorn el nen i la nena, però encara que s'anomeni el segle del nen Frato afirma que és troba sol, sobretot en els països més rics, per diverses raons:
1.Perqué és fill únic, en els països rics on cada cop més la cultura és més consumista, aquest fet és produeix d'una manera més constant i progressiva,Frato és refereix a la possessió per part dels pares que sols tenen un fill, per exemple ho satiritza en una serie de sis dibuixos on encara els fills no han nascut i ja els estan escollin l'aparença del nen, per exemple el primer dibuix: on els pares que volen tenir un fill li diuen al metge: "voldríem un fill Baró, alt i creatiu...i si tingués els ulls blaus de la mare, molt millor...a mi hem dóna per pensar en la inseminació artificial que és poden escollir ,per altre banda els pares abans de que neixi la criatura tenen tota la informació del nen gràcies als avenços científics jo això ho veig com un progrés ja que és poden preveure malformacions, clar que Frato satiritza aquesta situació dient per part del nen " ¡ m'han fastiguejat totes les sorpreses!, degut a que els pares ja saben que està sa, quant pesa, que és un nen, quant medeix, i el dia que naixerà.Per altre banda els pares tenen pretensions sobre els oficis o a on arribaran els seus fills, com a la vinyeta on els pares estan somiant que el seu fill serà enginyer aeroespacial, i és veu que des de dintre del ventre de la mare el nen diu, "i jo que ja havia començat a pensar en la meva primera novel·la", en aquesta Frato satiritza, la pressa de decisions per part dels pares i els seus somnis, tallen les ales als somnis o pretensions sobre els propis somnis dels nens, jo crec que un bon pare desitja al seu fill felicitat amb allò que més li agrada, o orientar la seva vida cap a la direcció que el seu fill esculli, és fonamental per ser feliç fer les coses per conviccions pròpies i no per compromís o perquè és el que esperen de tu, crec que és una posició molt egoista decidir sobre els estudis o treball dels propis fills, no dic que s'equivoquin a consciència sinó que de vegades és creuen que estan fent el millor pels seus fills perquè ells creuen que és el millor, totes aquestes vinyetes tenen molt a veure en les noves formes de reproduir-se, com pot ser la manipulació genètica o quan és congelen els òvuls. Per altre banda, en quant el que he dit abans de les pretensions és pot veure una altre vinyeta en la qual surt un nen envoltat de joguines i els seus pares creuen que és un nen afortunat perquè no li falta de res, però realment el que li falta és poder compartir les seves joguines o el seu temps amb nens i nenes de la seva edat, potser els pare creuen que el nen serà feliç sinó li falta de res, potser perquè ells van viure amb unes altres condicions on no ho tenien tot i ara volen que el seu fill sigui més afortunat que ells, però s'obliden d'escoltar les necessitats reals del nen, que són les de poder jugar amb més nens,o potser el que realment volen és un germanet en comptes de tant materialisme, ja que molts nens no aprecien tant lo material com poder compartir amb germans o amics, en canvi a l'última vinyeta d'aquest capítol surten uns germans barallant-se i un d'ells diu: "voldria ser fill únic" , tothom és igual, desitja allò que no té, jo per exemple soc filla única i sempre he volgut un germanet, per compartir i no estar sempre amb els pares a casa, en canvi quan s'ho dic els amics que tenen germans, molts cops hem diuen que és lo pitjor i de broma hem diuen que me'l regalen, jo sempre contesto el mateix: "ara dius això però saps que els estimes, i que se'ns ells no seria el mateix", hem miren i hem diuen que sí, en canvi també hi ha gent que sent fills únics no ho canviarien per res del món, jo des de el meu punt de vista és lo pitjor ser fill únic, sort és tenir amics, però mai faran la funció d'un germà.
2. Tancat en una casa-fortalessa, és un altre problemàtica social que està afectant als nens directament, cada cop hi ha més violència, més lladres...i els pares tenen por , i per tant tanquen els seus fills a casa i els donen consells com no parlar amb ningú, no acceptar res de ningú, per tant Frato és pregunta: "Com seran de grans, si han nascut i han crescut dins d'una casa-fortalessa?", crec que cal alertar als nens dels perills, però cal deixar-lis la llibertat suficient per tal que caiguin ells sols i sàpiguen aixecar-se, ja que amb por no s'evoluciona, ni s'aprèn, un exemple és una vinyeta on la mare li tanca amb totes les seguretats que hi ha a la porta i el nen des de dintre de la casa mort de por, diu: " sepultat viu", ja se sap que hi ha perills i que això dóna por, però cal deixar viure amb llibertat i sense por, cal saber utilitzar la por com a mecanisme de protecció però no com a centre de les nostres vides.Frato en l'apartat on diu envoltat en un món hostil deixa clar els canvis que hi ha hagut a la nostre societat han sigut molt grans en relació a èpoques anteriors, ara és com si la ciutat ja no fos de les persones sinó que cada cop més les ciutats és caracteritzen pèls cotxes, els sorolls, la contaminació, la violència i la por. Encara que hagin hagut aquests canvis en la societat, la necessitat de relacionar-se amb nens, o jugar lliurement és una necessitat bàsica per tal de créixer socialment i cognitivament, però la societat actual o la concepció de ciutat no ajuden res a aquest creixement ja que és basa en el perill i la prohibició per part d'una societat més poruga degut a les situacions o noticies que és senten als mitjans de comunicació o pél propi barri.Frato en les seves vinyetes mostra una realitat molt satiritzada, i trobo que en totes aquestes hi ha una manca de llibertat molt gran per part del nen, com per exemple quan surt sol de casa, totes les indicacions o tots els perills que li diu la mare, fan que el fill vegi el carrer com una pel·lícula de terror, el nen interioritza les pors i no és bo, o per exemple una vinyeta que crec que és molt bona, és la que una dóna gran li dona un caramel, i el nen és gira i li diu: " mama aquesta vella hem vol drogar", el nen cada cop més augmenta les seves inseguretats, i cada cop té més por a sortir, ja que viu immers en una casa-fortalessa de la qual no pot sortir.
Francesco Tonucci, també tracta del temps i de l'espai, Tonucci afirma que anteriorment, fa uns pocs anys, el temps dels nens és veia dividit entre el temps formal, el de les obligacions, i el temps informal, el del plaer.El temps formal era el dels deures, l'escola, i en alguns casos la missa i la catequesi, el temps que no passaven en aquests llocs, se'l anomenava "temps lliure", era el temps del lloc, de l'autonomia, del risc...en canvi actualment Tonucci afirma que aquest temps lliure s'ha convertit en milers d'obligacions més que se li donen al nen, d´acord amb aquesta reflexió, en les vinyetes surten nens amb moltes obligacions a part de l'escola, i el que abans eren obligacions, és pot veure en una de les vinyetes on surten dos pares dient totes les activitats que fan els seus fills, orgullosos de poder-s´ho donar, en canvi els fills estan rendits, per altre banda el nen que corre per arribar d'hora alguna de les activitats setmanals,i ho porta tot a sobre, la guitarra, les partitures, una pilota, ulleres de natació, se'l veu desorientat...
Per altre banda, els nens és troben sense un espai propi on poder desenvolupar-se, jugar... ja que el joc necessita espais on és pugui adquirir llibertat, intimitat, risc, però la construcció massiva a les ciutats no permet tenir llocs on els nens puguin desenvolupar els seus jocs, Per tant, una de les vinyetes de Tonucci, escenifica un parc, envoltat de reixes, i al voltant la circulació dels cotxes, en un costat surt un nen que veu el parc com una presó, ja que no tenen gens de llibertat, és senten presos davant de les mirades dels seus pares i el parc delimitat, crec que aquesta manera de jugar tant vigilada, tant delimitada, no permet al nen desenvolupar la seva pròpia autonomia o independència.Una altre vinyeta, que descriu molt bé la sobreprotecció per part dels pares, és que el terreny de lloc d'un bosc, els nens ho veuen com un paradís de jocs, on poder gaudir amb llibertat, per altre banda la visió del pare és de perill, de por, de risc...també, el que els nens poden considerar una casa en ruïnes on poder fer de aventurers, o convertir-ho en un castell on ell és sent l'heroi, o ple de fantasmes, en definitiva un nen amb quatre parets mig caigudes pot fer un paradís d´ilusió, en canvi l'adult, pensa en aprofitar el terreny per edificar i guanyar diners, i finalment unes altres vinyetes on surten els nens defenen el seu espai de joc, anant en contra de l´edificació en massa que s'està produint en les nostres ciutats.
Aquest llibre comença amb un títol, " el segle del nen", ja que en relació a èpoques anteriors els nens i les nenes morien per problemes de salud, i els que sobrevivien havien de treballar i no podien assistir a l'escola, així la gran majoria no superaven l'analfabetisme, per altre banda se'ls tractava des de l'autoritat i fins i tot amb violència, en canvi ara el nen y la nena s'han convertit en el centre de tot, ara se'l coneix, se'l defèn,se l'estudia, els seus drets estan reconeguts i sancionats internacionalment, te dret a l'educació, hi ha igualtat en els drets tant de nenes com de nens, es dediquen seminaris, cursos als problemes dels nens i de les nenes i fins i tot s'ha escrit molta bibliografia entorn el nen i la nena, però encara que s'anomeni el segle del nen Frato afirma que és troba sol, sobretot en els països més rics, per diverses raons:
1.Perqué és fill únic, en els països rics on cada cop més la cultura és més consumista, aquest fet és produeix d'una manera més constant i progressiva,Frato és refereix a la possessió per part dels pares que sols tenen un fill, per exemple ho satiritza en una serie de sis dibuixos on encara els fills no han nascut i ja els estan escollin l'aparença del nen, per exemple el primer dibuix: on els pares que volen tenir un fill li diuen al metge: "voldríem un fill Baró, alt i creatiu...i si tingués els ulls blaus de la mare, molt millor...a mi hem dóna per pensar en la inseminació artificial que és poden escollir ,per altre banda els pares abans de que neixi la criatura tenen tota la informació del nen gràcies als avenços científics jo això ho veig com un progrés ja que és poden preveure malformacions, clar que Frato satiritza aquesta situació dient per part del nen " ¡ m'han fastiguejat totes les sorpreses!, degut a que els pares ja saben que està sa, quant pesa, que és un nen, quant medeix, i el dia que naixerà.Per altre banda els pares tenen pretensions sobre els oficis o a on arribaran els seus fills, com a la vinyeta on els pares estan somiant que el seu fill serà enginyer aeroespacial, i és veu que des de dintre del ventre de la mare el nen diu, "i jo que ja havia començat a pensar en la meva primera novel·la", en aquesta Frato satiritza, la pressa de decisions per part dels pares i els seus somnis, tallen les ales als somnis o pretensions sobre els propis somnis dels nens, jo crec que un bon pare desitja al seu fill felicitat amb allò que més li agrada, o orientar la seva vida cap a la direcció que el seu fill esculli, és fonamental per ser feliç fer les coses per conviccions pròpies i no per compromís o perquè és el que esperen de tu, crec que és una posició molt egoista decidir sobre els estudis o treball dels propis fills, no dic que s'equivoquin a consciència sinó que de vegades és creuen que estan fent el millor pels seus fills perquè ells creuen que és el millor, totes aquestes vinyetes tenen molt a veure en les noves formes de reproduir-se, com pot ser la manipulació genètica o quan és congelen els òvuls. Per altre banda, en quant el que he dit abans de les pretensions és pot veure una altre vinyeta en la qual surt un nen envoltat de joguines i els seus pares creuen que és un nen afortunat perquè no li falta de res, però realment el que li falta és poder compartir les seves joguines o el seu temps amb nens i nenes de la seva edat, potser els pare creuen que el nen serà feliç sinó li falta de res, potser perquè ells van viure amb unes altres condicions on no ho tenien tot i ara volen que el seu fill sigui més afortunat que ells, però s'obliden d'escoltar les necessitats reals del nen, que són les de poder jugar amb més nens,o potser el que realment volen és un germanet en comptes de tant materialisme, ja que molts nens no aprecien tant lo material com poder compartir amb germans o amics, en canvi a l'última vinyeta d'aquest capítol surten uns germans barallant-se i un d'ells diu: "voldria ser fill únic" , tothom és igual, desitja allò que no té, jo per exemple soc filla única i sempre he volgut un germanet, per compartir i no estar sempre amb els pares a casa, en canvi quan s'ho dic els amics que tenen germans, molts cops hem diuen que és lo pitjor i de broma hem diuen que me'l regalen, jo sempre contesto el mateix: "ara dius això però saps que els estimes, i que se'ns ells no seria el mateix", hem miren i hem diuen que sí, en canvi també hi ha gent que sent fills únics no ho canviarien per res del món, jo des de el meu punt de vista és lo pitjor ser fill únic, sort és tenir amics, però mai faran la funció d'un germà.
2. Tancat en una casa-fortalessa, és un altre problemàtica social que està afectant als nens directament, cada cop hi ha més violència, més lladres...i els pares tenen por , i per tant tanquen els seus fills a casa i els donen consells com no parlar amb ningú, no acceptar res de ningú, per tant Frato és pregunta: "Com seran de grans, si han nascut i han crescut dins d'una casa-fortalessa?", crec que cal alertar als nens dels perills, però cal deixar-lis la llibertat suficient per tal que caiguin ells sols i sàpiguen aixecar-se, ja que amb por no s'evoluciona, ni s'aprèn, un exemple és una vinyeta on la mare li tanca amb totes les seguretats que hi ha a la porta i el nen des de dintre de la casa mort de por, diu: " sepultat viu", ja se sap que hi ha perills i que això dóna por, però cal deixar viure amb llibertat i sense por, cal saber utilitzar la por com a mecanisme de protecció però no com a centre de les nostres vides.Frato en l'apartat on diu envoltat en un món hostil deixa clar els canvis que hi ha hagut a la nostre societat han sigut molt grans en relació a èpoques anteriors, ara és com si la ciutat ja no fos de les persones sinó que cada cop més les ciutats és caracteritzen pèls cotxes, els sorolls, la contaminació, la violència i la por. Encara que hagin hagut aquests canvis en la societat, la necessitat de relacionar-se amb nens, o jugar lliurement és una necessitat bàsica per tal de créixer socialment i cognitivament, però la societat actual o la concepció de ciutat no ajuden res a aquest creixement ja que és basa en el perill i la prohibició per part d'una societat més poruga degut a les situacions o noticies que és senten als mitjans de comunicació o pél propi barri.Frato en les seves vinyetes mostra una realitat molt satiritzada, i trobo que en totes aquestes hi ha una manca de llibertat molt gran per part del nen, com per exemple quan surt sol de casa, totes les indicacions o tots els perills que li diu la mare, fan que el fill vegi el carrer com una pel·lícula de terror, el nen interioritza les pors i no és bo, o per exemple una vinyeta que crec que és molt bona, és la que una dóna gran li dona un caramel, i el nen és gira i li diu: " mama aquesta vella hem vol drogar", el nen cada cop més augmenta les seves inseguretats, i cada cop té més por a sortir, ja que viu immers en una casa-fortalessa de la qual no pot sortir.
Francesco Tonucci, també tracta del temps i de l'espai, Tonucci afirma que anteriorment, fa uns pocs anys, el temps dels nens és veia dividit entre el temps formal, el de les obligacions, i el temps informal, el del plaer.El temps formal era el dels deures, l'escola, i en alguns casos la missa i la catequesi, el temps que no passaven en aquests llocs, se'l anomenava "temps lliure", era el temps del lloc, de l'autonomia, del risc...en canvi actualment Tonucci afirma que aquest temps lliure s'ha convertit en milers d'obligacions més que se li donen al nen, d´acord amb aquesta reflexió, en les vinyetes surten nens amb moltes obligacions a part de l'escola, i el que abans eren obligacions, és pot veure en una de les vinyetes on surten dos pares dient totes les activitats que fan els seus fills, orgullosos de poder-s´ho donar, en canvi els fills estan rendits, per altre banda el nen que corre per arribar d'hora alguna de les activitats setmanals,i ho porta tot a sobre, la guitarra, les partitures, una pilota, ulleres de natació, se'l veu desorientat...
Per altre banda, els nens és troben sense un espai propi on poder desenvolupar-se, jugar... ja que el joc necessita espais on és pugui adquirir llibertat, intimitat, risc, però la construcció massiva a les ciutats no permet tenir llocs on els nens puguin desenvolupar els seus jocs, Per tant, una de les vinyetes de Tonucci, escenifica un parc, envoltat de reixes, i al voltant la circulació dels cotxes, en un costat surt un nen que veu el parc com una presó, ja que no tenen gens de llibertat, és senten presos davant de les mirades dels seus pares i el parc delimitat, crec que aquesta manera de jugar tant vigilada, tant delimitada, no permet al nen desenvolupar la seva pròpia autonomia o independència.Una altre vinyeta, que descriu molt bé la sobreprotecció per part dels pares, és que el terreny de lloc d'un bosc, els nens ho veuen com un paradís de jocs, on poder gaudir amb llibertat, per altre banda la visió del pare és de perill, de por, de risc...també, el que els nens poden considerar una casa en ruïnes on poder fer de aventurers, o convertir-ho en un castell on ell és sent l'heroi, o ple de fantasmes, en definitiva un nen amb quatre parets mig caigudes pot fer un paradís d´ilusió, en canvi l'adult, pensa en aprofitar el terreny per edificar i guanyar diners, i finalment unes altres vinyetes on surten els nens defenen el seu espai de joc, anant en contra de l´edificació en massa que s'està produint en les nostres ciutats.
Un altre aspecte, vigent a la nostre societat és la confiança en la televisió i l'ordinador, com a mainaderes, una de les vinyetes de Tonucci crec que és la base de tot, "donar exemple", com per exemple el pare que li diu que deixi de veure la televisió i que faci els deures, el nen li diu que ja els ha acabat i se'ls vol ensenyar, el pare li diu que no pot per què està ocupat mirant la televisió, els nens a casa aprenen mitjança'n la imitació, per tant estar hores i hores davant la televisió ho aprenen dels pares, per altre banda Tonucci també fa referència a la publicitat, com alguns anuncis aprofiten la innocència dels nens per vendre el seu producte, és un exemple l'època de reis on surten per el televisor tots els jocs nous per tal d'atraure a un públic innocent i poc crític, crec que la nostre funció com a futurs educadors o dels propis pares ha de ser ensenyar a ser crítics als seus fills amb tot allò que els envolta, i no conformar-se amb tot el que diu la televisió o tot el que troben per internet.
En relació amb la publicitat de joguines, Tonucci obre un capítol que l'anomenarà "submergit entre les joguines", aquest fa referència a la gran quantitat de joguines que actualment és tenen, l'important és que mitjançant el joc aprengui, però per què aprengui o és formi no cal que sigui el més car de la botiga, tampoc hem d´acostumar als nens a tenir tot el que demanen, però crec que han crescut en una societat del capitalisme i competent, i per tant sempre volen més, mai és conformen amb el que tenen, potser de vegades són els propis pares que fan entrar als fills en aquesta societat, per exemple els pares que li pregunten a la filla, en una vinyeta de Tonucci, "aquest any per nadal, quins jocs prefereixes?", i la nena contesta: "bassals i fang". Un altre tema en referència a aquest capitalisme, és el nen acostumat a anar sempre de marques, en una vinyeta surt un venedor fregant-se les mans i dient: " no importa que baixi la natalitat, només fa falta que comprin més!, al nen se'l veu com un consumista més, dins d'una societat capitalista.
En un dels capítols, Tonucci parla dels perquès, de les coses que els nens no entenen i de les seves pròpies pors per als nens una por molt corrent en els primers anys de vida, és la por a separar-se dels pares, no entén per què s'han de separar dels pares i ho passen molt malament ja que com és veu a una vinyeta de Tonucci el que pot ser una petita separació d´unes hores, que el nen està a l'escola o a l'escola bressol, pèl nen o nena, en aquest cas pot significar una llarga separació que no és capaç de comprendre.Una vinyeta que hem crida molt l'atenció és la que surten dos nens, i la nena li pregunta el nen si després de la separació és dur trobar-se sense el pare o la mare i el nen li contesta que és molt pitjor trobar-se amb dos pares i dos mares, el nen només contemple que ha de rebre més ordres ja que són més persones adultes els que li guien, l ´ordenen, l'eduquen...molts cops a casa el nen no es sent comprès ja que els adults molts cops pensen que al ser petits els seu problemes no tenen gaire pes ( d'acord amb l'entrevista tractada anteriorment), en canvi se'ls ha de comprendre i solidaritzar-se amb els seus problemes per més ridículs que a vegades als adults ens sembli, ja que aquestes experiències pels nens seran molt valiosas, importants, significatives, que no tornarà a viure en tota la seva vida.
Aquesta problemàtica de la no comprensió, no nomes esdevé a les famílies, sinó que també esdevé a l'escola, per això molts cops a l'escola és creuen que el nen no té pensaments propis, ni sentiments propis, ni problemes propis, per això demanen als nens que escoltin, que recordin i que repeteixin, i és a això el que li diuen aprendre, a l'escola pensen que lo millor és demanar deures, en canvi Tonucci proposa la solució de donar-lis més temps lliure per tal de que facin activitats d'aprenentatge per ells mateixos, com la relació amb el demés o la pròpia interpretació de la realitat, n'és un exemple tractar una poma, un treball manual,educació sanitària, una papallona, tractar tot des de una cadira i mirant la pissarra no és el millor aprenentatge, lo bo i lo que han de fer els nens és interaccionar, i tenir experiències amb allò que s'estudia, si s'estudien els bolets doncs anar a la muntanya a buscar bolets i crec que d'aquesta manera s'aprèn molt més i és motiva al nen ja que recorda la classe dels bolets com una experiència divertida i no com una classe teòrica avorrida.
Frato, en uns dels capítols tracta l'atenció a la diversitat , a les escoles actualment hi ha molts nens y nenes diferents uns dels altres, però cal tractar a tots els nens y nenes per igual, sense marginacions, són reptes que cal assolir sense queixes, ja que el treball d'una mestre és basa en la tolerància, el respecte, per tant cal que tingui paciència i ajudar a solventar els problemes amb els seus alumnes encara que siguin nens que originin conflictes.
Finalment, s'intenten buscar solucions a la solitúd, per part dels adults, i aquestes són algunes de les solucions, per tal de fer disminuir la soledat del nen:
Amics per catàleg
En relació amb la publicitat de joguines, Tonucci obre un capítol que l'anomenarà "submergit entre les joguines", aquest fa referència a la gran quantitat de joguines que actualment és tenen, l'important és que mitjançant el joc aprengui, però per què aprengui o és formi no cal que sigui el més car de la botiga, tampoc hem d´acostumar als nens a tenir tot el que demanen, però crec que han crescut en una societat del capitalisme i competent, i per tant sempre volen més, mai és conformen amb el que tenen, potser de vegades són els propis pares que fan entrar als fills en aquesta societat, per exemple els pares que li pregunten a la filla, en una vinyeta de Tonucci, "aquest any per nadal, quins jocs prefereixes?", i la nena contesta: "bassals i fang". Un altre tema en referència a aquest capitalisme, és el nen acostumat a anar sempre de marques, en una vinyeta surt un venedor fregant-se les mans i dient: " no importa que baixi la natalitat, només fa falta que comprin més!, al nen se'l veu com un consumista més, dins d'una societat capitalista.
En un dels capítols, Tonucci parla dels perquès, de les coses que els nens no entenen i de les seves pròpies pors per als nens una por molt corrent en els primers anys de vida, és la por a separar-se dels pares, no entén per què s'han de separar dels pares i ho passen molt malament ja que com és veu a una vinyeta de Tonucci el que pot ser una petita separació d´unes hores, que el nen està a l'escola o a l'escola bressol, pèl nen o nena, en aquest cas pot significar una llarga separació que no és capaç de comprendre.Una vinyeta que hem crida molt l'atenció és la que surten dos nens, i la nena li pregunta el nen si després de la separació és dur trobar-se sense el pare o la mare i el nen li contesta que és molt pitjor trobar-se amb dos pares i dos mares, el nen només contemple que ha de rebre més ordres ja que són més persones adultes els que li guien, l ´ordenen, l'eduquen...molts cops a casa el nen no es sent comprès ja que els adults molts cops pensen que al ser petits els seu problemes no tenen gaire pes ( d'acord amb l'entrevista tractada anteriorment), en canvi se'ls ha de comprendre i solidaritzar-se amb els seus problemes per més ridículs que a vegades als adults ens sembli, ja que aquestes experiències pels nens seran molt valiosas, importants, significatives, que no tornarà a viure en tota la seva vida.
Aquesta problemàtica de la no comprensió, no nomes esdevé a les famílies, sinó que també esdevé a l'escola, per això molts cops a l'escola és creuen que el nen no té pensaments propis, ni sentiments propis, ni problemes propis, per això demanen als nens que escoltin, que recordin i que repeteixin, i és a això el que li diuen aprendre, a l'escola pensen que lo millor és demanar deures, en canvi Tonucci proposa la solució de donar-lis més temps lliure per tal de que facin activitats d'aprenentatge per ells mateixos, com la relació amb el demés o la pròpia interpretació de la realitat, n'és un exemple tractar una poma, un treball manual,educació sanitària, una papallona, tractar tot des de una cadira i mirant la pissarra no és el millor aprenentatge, lo bo i lo que han de fer els nens és interaccionar, i tenir experiències amb allò que s'estudia, si s'estudien els bolets doncs anar a la muntanya a buscar bolets i crec que d'aquesta manera s'aprèn molt més i és motiva al nen ja que recorda la classe dels bolets com una experiència divertida i no com una classe teòrica avorrida.
Frato, en uns dels capítols tracta l'atenció a la diversitat , a les escoles actualment hi ha molts nens y nenes diferents uns dels altres, però cal tractar a tots els nens y nenes per igual, sense marginacions, són reptes que cal assolir sense queixes, ja que el treball d'una mestre és basa en la tolerància, el respecte, per tant cal que tingui paciència i ajudar a solventar els problemes amb els seus alumnes encara que siguin nens que originin conflictes.
Finalment, s'intenten buscar solucions a la solitúd, per part dels adults, i aquestes són algunes de les solucions, per tal de fer disminuir la soledat del nen:
Amics per catàleg
•Alquilar amics per hores
•Construir jardins elevats per tal d´evitar els problemes al carrer
•Demanar a canvi de diners cangurs
•Fer torns obligatoris per tal de jugar amb els seus fills
•Decorar les parets de les habitacions dels nen amb ambients de naturalesa, i col·locar les fotografies dels seus amics a escala real
Totes aquestes solucions, les posa Frato en boca dels adults, per tal de satiritzar la situació, en canvi qui realment té la solució al problema és el nen y la nena, que dóna solucions i són aquestes:
•Tenir més d'un fill
•Deixar sortir als nens al carrer
•Escollir ells mateixos les pròpies amistats
De la mateixa manera que han fet els propis adults, quan eran nens!
Per tant no és l'educació la que s'ha de fer a la mida de la societat, sinó que la societat ha de pensar més en els nens, per què al cap i a la fi, són el futur...per tant, cal que:
•És retalli la circulació en els carrers on pasan els nens o obligar als a avançar a la mateixa velocitat que les persones.
•Hi ha que construir les cases més baixes per evitar els ascensors, que els nens no poden utilitzar sols.
•Hi ha que revisar els contractes de treball per que els nens no siguin un entrebanc
•Es podria demanar als avis que estiguessin al carrer per tal de vigilar i ensenyar moltes coses als nens que hi ha als carrers.
•S´hauria de preparar als guàrdies municipals per-tal de que fossin amics dels nens.
•S´hauria de demanar opinió als nens sobre les modificacions que s´haguessin de fer a la ciutat.
1 comentari:
Ha sigut una bona experiència haver llegit i observat aquest llibre, crec que Tonucci sap plasmar correctament la realitat, i riures per tal de transformar aquesta societat en la qual esdevenen moltes mancances, estic molt d'acord amb la llibertat de tota persona, clar que de vegades els pares priven la llibertat per tal de donar-lis seguretat als seus fills, en aquests temps que corren, jo me'n recordo quan era petita que no hem deixaven anar sola enlloc per la ciutat, en canvi a l'estiu anavem al poble de l'àvia, podia anar a tot arreu, era aquella llibertat la que hem feia créixer i evolucionar, es clar que els pares tenen por, però cal vèncer-la i donar més llibertat, per altre banda cada cop dins de les ciutats hi ha menys espais verds on poder gaudir de la naturalesa en companyia dels amics, les empreses immobiliàries ens estan deixant sense zones on poder gaudir, per tant crec que en comptes de mirar tant pel progrés econòmic caldria preocupar-se més per l'educació, per que al cap i a la fi serà el motor que ens portarà al progrés, no és bo acostumar als nens a tenir-ho tot sense cap esforç, cal que sàpiga'n que tot s'aconsegueix amb esforç i no perquè és demani, cal acostumar als nens a lluitar, a ser forts, a ser lliures... Crec molt interessant las solucions proposades per Tonucci:
• És retalli la circulació en els carrers on pasan els nens o obligar als a avançar a la mateixa velocitat que les persones. Ja que les carreteres son molt perillosas pels nens, cal que prenguem tots conciencia de que no estem sols.
• Hi ha que construir les cases més baixes per evitar els ascensors, que els nens no poden utilitzar sols. Cada cop els edificas són més o cada cop hi ha més, degut als interessos econòmics d´alguns que no pensen en deixar zones verdes per la població en general.
• Hi ha que revisar els contractes de treball per que els nens no siguin un entrebanc. Trobo molt important aquest punt, ja que el govern hauria de fer compatibles els horaris laborals amb els horaris escolars, com passa a altre llocs del món, y no que les escoles s´habituïn als horaris interminables dels pares.
• Es podria demanar als avis que estiguessin al carrer per tal de vigilar i ensenyar moltes coses als nens que hi ha als carrers.
• S´hauria de preparar als guardies municipals pertal de que fossin amics dels nens.
• S´hauria de demanar opinió als nens sobre les modificacions que s´haguessin de fer a la ciutat.
Per finalitzar, he pensat en introduir una vinyeta feta per mi, que també seria una raó, per la qual el nen es troba sol, aquesta és per la falta de comunicació, posaria una família dinant al voltant d'una taula i veient la televisió, i escriuria el soroll que fan les culleres al xocar amb el plat, i finalment posaria "la comunicació actual."
Publica un comentari a l'entrada