L’escola dels anys 60 no era coeducativa sinó que separava els nens de les nenes els quals eren obligats a portar bates blaves i roses respectivament. Dins l’aula, els alumnes s’asseien per parelles i estaven tot l’any amb el mateix company. A més, no tenien pati i el temps d’esbarjo ho feien a la classe sense moure’s del lloc. Així doncs, l’escola no es podia considerar com un context socialitzador ja que les interaccions entre ells eren mínimes i només eren possibles al carrer. En l’actualitat, aquest fet no es podria imaginar ja que el nen construeix la seva pròpia identitat per mitjà de les relacions socials que s’estableixen a l’escola. La individualització i la socialització són processos solidaris, és a dir, no es poden donar l’un sense l’altre.
S’ensenyava a llegir i a escriure, matemàtiques, geografia, història, dibuix, gimnàstica, religió i, únicament les noies, eren instruides en les feines de casa com era aprendre a cosir. En canvi, els nois aprenien tota mena de manualitats. En un principi, es tractava d’un sol llibre que recollia els continguts generals de totes les assignatures però amb el pas del temps s’ha elaborat un llibre per a cada matèria. Es donava poca importància a la imaginació, a la creativitat, al treball en grup i és que tot era molt mecànic. En canvi, es prioritzava la religió de manera que totes les classes tenien un crucifix a la paret. Els nens i nenes eren obligats a estudiar el catecisme de memòria. En cas contràri eren castigats. Òbviament, també eren obligats a fer la comunió.
D’altra banda, hi havia molt poca relació entre el mestre i les famílies. Només quan els pares volien, demanaven una entrevista amb el professor/a. Però les trobades eren mínimes. I la relació mestre-alumne era únicament una relació on el primer ensenyava i l’altre havia d’aprendre ja que si no era així era durament castigat. El mestre discriminava els estudiants que tenien més dificultats per aprendre i els obligava a agenollar-se, els pegava amb un pal o amb una regla. A més els maltractava psicològicament ja que els deia coses cruels com “ets un burro” o “no serveixes per res”. De manera que la funció del professor era únicament transmetre uns coneixements ja que no es preocupava de la formació personal del seus alumnes ni fomentava el respecte entre els uns i els altres sinó tot el contràri ja que creava competències entre ells. Per tant, es tractava d’una educació molt dura, competitiva, aburrida, basada únicament en la memòria i, a més, poc motivadora. En canvi, ara es dóna molta importància a la dinamització, a la pràctica i, sobretot a la motivació. També es pretén que el nen/a tingui consciència de l’entorn i fomenten el seu respecte. La clau de l’èxit està, majoritàriament, en la motivació que reben els alumnes per part dels professors i en la seva autoestima.
A més a més, cal afegir que l’horari d’aquella època s’allargava fins els dissabtes però només pel matí, mentre que de dilluns a divendres era des de les nou del matí fins a les sis de la tarda però amb temps per poder dinar a casa. No hi havia temps per poder realitzar activitats extraescolars. Tampoc se celebraven activitats florals, només el dia de la truita i la sardina es donava festa per la tarda. Actualment, a l’escola es realitzen activitats per celebrar totes, o gairebé totes les festivitats, com la castanyada, carnestoltes, nadal, Sant Jordi, el dia de la pau etc.
L’escola es considerava com un lloc seriós on no podies expressar la teva opinió, ni participar activament, tampoc riure i molt menys passar estones divertides amb els companys/es. Havia d’assistir sense gaire entusiasme i per obligació si volia estudiar en un futur. En canvi, ara el concepte d’escola com a lloc seriós ha canviat. Els nens i nenes volen anar a l’escola perquè no tans sols aprenen continguts i conductes sinó que, al mateix temps, es diverteixen fent-lo. A més tenen el suport del professor, en el sentit que és més atent i més participatiu en la seva formació individual. És un model a seguir pels seus alumnes i és que l’èxit depèn, en bona mesura, de la seva activitat com a un bon mestre.
Això és tot el que he pogut recuperar de l’escola d’aquella època. Òbviament ha canviat bastant en sentit positiu i és que el context històric influeix massa en l’educació. La fotografia de Franco a les parets de l’escola d’aquella època ho explica tot.
Actualment, molts aspectes són diferents i el que podem fer és valorar el que tenim ja que canviar el passat és impossible. No obstant això, es pot treballar per seguir millorant el sistema educatiu i adaptar-lo a la realitat que vivim.
És evident que la societat canvia, i en tant que evoluciona la societat, l’educació també. Així doncs, l’escola del futur serà la que nosaltres necessitem segons vagi evolucionant la societat.
