VICENTE VERDÚ
La miseria de la escuela
ELPAIS.com > Sociedad 08/12/2007
La educación es mala en España y no hay duda alguna sobre ello. Lo chocante viene a ser que los responsables políticos sigan relativamente desentendidos del problema. ¿No votan en suficiente cantidad los maestros? No votan, sobre todo, los millones de alumnos y ésta viene a ser la llave maestra.
En Francia, en Alemania, en Gran Bretaña o en Estados Unidos, los Gobiernos han elevado el asunto de la educación y sus inversiones a la categoría más importante. Lejos de hacer demagogia, puesto que los niños allí tampoco votan, tratan de hacer cierta sociedad mejor. "Después del pan", decía Danton, "la primera necesidad del pueblo es la educación". Los franceses no lo olvidaron nunca, aun en situaciones de crisis. ¿No disfrutamos de una tradición igual? Efectivamente, pero ni con ministros educados en el extranjero se han afrontado las miserias de un sistema educativo que nos sitúa por detrás de los búlgaros.
¿Van a cambiar las cosas? Ni siquiera con el Informe PISA se abochorna nuestra estirada Administración. La actual ministra de Educación que a primera vista nos pareció espabilada, apenas asume que las aulas no funcionan. En su parecer son los padres sin estudios universitarios suficientes o los insuficientes padres con estudios superiores quienes despiden una atmósfera cultural doméstica que no aromatiza debidamente a sus vástagos.
En cuanto a las escuelas, las escuelas quedan una y otra vez en un plano sombrío donde los profesores enferman, se deprimen, padecen tendinitis, se denigran o sobreviven con sueldos de segunda fila. Ningún plan de mejora, en caso de intentarlo honestamente, podrá soslayar el sensible aumento de las retribuciones pero, más aún, miles de profesores debieran gozar de jubilaciones anticipadas y bien retribuidas. Deberían dejar sus puestos a enseñantes mucho más jóvenes y aptos, por edad y estilo generacional, de conectar con alumnos de referencias tan radicalmente ajenas a las de su profesor actual 40 o 50 años mayor.
Tanta distancia biográfica hace no sólo arduo sino imposible el trasvase de los conocimientos y del interés por temas concretos. Nunca como ahora pudo decir con razón un alumno de 12 años que la asignatura a cargo de un señor o una señora de 60 años "no le entra". Ni le entra ni lo digiere, ni le interesa ni lo metaboliza. Más bien lo vomita.
El sistema que transmitía conocimientos escolares por conductos basados en la permeabilidad del arriba / abajo funcionaba gracias a la eficiencia de la jerarquía y la autoridad. De esto, sin embargo, queda poco tras la absoluta vulgarización de la democracia y el paradigma general de la red. El saber no llega al interior del alumno tan sólo por el poder del magisterio, sino por la astucia de la empatía y contagio. Pero transmitir mediante empatía, explorar y hasta explotar la proximidad, sólo parece al alcance de los profesores jóvenes y jovencísimos.
El espectáculo de un aula presidida por una señora o un señor en edad provecta genera, en la cultura de la imagen, una actitud tan decisiva que con mucha frecuencia no atenúa ni la voluntad, ni el cariño, ni la ilustración del profesor. No se diga ya, como suele ocurrir, que además de mayores son vetustos.
¿Disciplina? Cualquiera ofrecería una ración de disciplina a cambio de una buena recompensa. Pero ¿cuál es la compensación? ¿Los comentarios a La Celestina? Los chicos españoles presentan esta dificultad para leer porque no reciben recompensa sino castigo en lo que se les da a leer, empezando por la misma escritura de los libros de texto.
¿Forzarlos a la lectura? ¿Por qué no purgarlos y raparles el pelo? Ni la lectura es un bien absoluto ni todo el saber está ya en los libros. Leer más no hace más inteligentes, sólo hace más inteligentes para leer. El resto del mundo del conocimiento, el mundo audiovisual es ahora una fuente más caudalosa e importante en el saber. Pero ni siquiera para aprender a servirse apropiadamente de todo esto hay horarios y maestros preparados. Miseria de la escuela, escuela de mil miserias.
dimecres, de gener 16, 2008
La cultura de los padres predispone al éxito escolar de los alumnos
La cultura de los padres predispone al éxito escolar de los alumnos
ELPAIS.com > Sociedad
l estatus socioeconómico y cultural español, entre los peores de la OCDE
El origen socioeconómico y cultural de los alumnos es uno de los factores que más influyen en los resultados educativos de los alumnos, según los responsables de PISA. Por esa razón, la OCDE hace dentro de su informe internacional un índice sobre ese estatus social y cultural de los países, en el que se tiene en cuenta, por ejemplo, el nivel de formación de los padres y el prestigio de su profesión, los recursos que el alumno tiene a su alcance en casa, como un espacio para estudiar, conexión a Internet, libros de estudio o de literatura, entre otros. Y este índice, hecho a través de una encuesta a cada chaval examinado, deja a España en el puesto 38 de los 57 países estudiados, por detrás de Polonia, Bulgaria, Grecia o Eslovaquia.
Este es el argumento que ha utilizado la ministra de Educación, Mercedes Cabrera, para asegurar que los resultados españoles en el informe PISA no son malos (sobre todo en ciencias y matemáticas), ya que los "resultados educativos están por encima de su nivel sociocultural", " el sistema español está formando de una manera excelente teniendo en cuenta su estatus", aseguró. El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, abundó en este argumento, aunque la responsable de política social del PP, Ana Pastor, contestó que "no puede culpar a los padres" del "fracaso de su sistema educativo".
Pero PISA señala enormes diferencias teniendo en cuenta este índice. Entre un alumno cuyos padres no han terminado los estudios obligatorios y un hijo de universitarios hay 85 puntos de abismo; y 135 entre aquellos que cuentan menos de 10 libros en casa y los que tienen más de 500 volúmenes en las estanterías familiares.
El informe PISA ha hecho una clasificación con lo obtenido en ciencias calculando el resultado que sacarían los países si se eliminasen esas diferencias socioeconómicas, y España vería aumentada su puntuación, aunque sin llegar a alcanzar la media de la OCDE.
Otras diferencias clásicas que vuelve a mostrar el informe son las que se dan entre centros educativos públicos y privados. En España, con un 35% de alumnado inscrito en centros privados (la media de la OCDE es del 16%), sus alumnos han obtenido en ciencias, de media, 38 puntos más que los de la pública. Los expertos han señalado en numerosas ocasiones que esto se debe exclusivamente a las características socioeconómicas de las familias de unos y otros estudiantes.
También señala el informe curiosas diferencias de género. Prácticamente en todos los países, los varones sacan mejor nota en matemáticas. En ciencias, la mitad de los países presentan ventajas a favor de un sexo, y la otra mitad, al otro. Pero en absolutamente todos, las mujeres sacan de media 36 puntos más que los chicos. En España la cifra es de 36 puntos a favor de ellas.
Por último, aunque la ministra aseguró que la presencia de un 7% de inmigrantes en las aulas no condiciona los resultados globales, lo cierto es que los alumnos nacidos fuera de España obtienen de media 55 puntos menos que sus compañeros nativos, dice el informe.
ELPAIS.com > Sociedad
l estatus socioeconómico y cultural español, entre los peores de la OCDE
El origen socioeconómico y cultural de los alumnos es uno de los factores que más influyen en los resultados educativos de los alumnos, según los responsables de PISA. Por esa razón, la OCDE hace dentro de su informe internacional un índice sobre ese estatus social y cultural de los países, en el que se tiene en cuenta, por ejemplo, el nivel de formación de los padres y el prestigio de su profesión, los recursos que el alumno tiene a su alcance en casa, como un espacio para estudiar, conexión a Internet, libros de estudio o de literatura, entre otros. Y este índice, hecho a través de una encuesta a cada chaval examinado, deja a España en el puesto 38 de los 57 países estudiados, por detrás de Polonia, Bulgaria, Grecia o Eslovaquia.
Este es el argumento que ha utilizado la ministra de Educación, Mercedes Cabrera, para asegurar que los resultados españoles en el informe PISA no son malos (sobre todo en ciencias y matemáticas), ya que los "resultados educativos están por encima de su nivel sociocultural", " el sistema español está formando de una manera excelente teniendo en cuenta su estatus", aseguró. El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, abundó en este argumento, aunque la responsable de política social del PP, Ana Pastor, contestó que "no puede culpar a los padres" del "fracaso de su sistema educativo".
Pero PISA señala enormes diferencias teniendo en cuenta este índice. Entre un alumno cuyos padres no han terminado los estudios obligatorios y un hijo de universitarios hay 85 puntos de abismo; y 135 entre aquellos que cuentan menos de 10 libros en casa y los que tienen más de 500 volúmenes en las estanterías familiares.
El informe PISA ha hecho una clasificación con lo obtenido en ciencias calculando el resultado que sacarían los países si se eliminasen esas diferencias socioeconómicas, y España vería aumentada su puntuación, aunque sin llegar a alcanzar la media de la OCDE.
Otras diferencias clásicas que vuelve a mostrar el informe son las que se dan entre centros educativos públicos y privados. En España, con un 35% de alumnado inscrito en centros privados (la media de la OCDE es del 16%), sus alumnos han obtenido en ciencias, de media, 38 puntos más que los de la pública. Los expertos han señalado en numerosas ocasiones que esto se debe exclusivamente a las características socioeconómicas de las familias de unos y otros estudiantes.
También señala el informe curiosas diferencias de género. Prácticamente en todos los países, los varones sacan mejor nota en matemáticas. En ciencias, la mitad de los países presentan ventajas a favor de un sexo, y la otra mitad, al otro. Pero en absolutamente todos, las mujeres sacan de media 36 puntos más que los chicos. En España la cifra es de 36 puntos a favor de ellas.
Por último, aunque la ministra aseguró que la presencia de un 7% de inmigrantes en las aulas no condiciona los resultados globales, lo cierto es que los alumnos nacidos fuera de España obtienen de media 55 puntos menos que sus compañeros nativos, dice el informe.
El ascensor social
Joaquín Estefanía OPINIÓN
El ascensor social
ELPAIS.com > Sociedad
Para que un país esté bien equipado ha de disponer de tres tipos de capital: el físico, el tecnológico y el humano. Este último depende de los niveles de educación. Siempre se ha repetido que la educación es, por excelencia, el ascensor social de los ciudadanos. ¿Es verdad o es un tópico? Y más exactamente: ¿sirve la educación para mejorar socialmente o, al contrario, primero uno mejora y luego adquiere mejor educación? A la luz de la lectura íntegra del Informe PISA 2006 es difícil contestar de modo lineal.
El contenido de este informe es más rico y contradictorio de lo que hasta ahora se ha reflejado en los medios. Se estudia el rendimiento educativo de los alumnos de 15 años, edad en la que los estudiantes se hallan próximos a finalizar la escolarización obligatoria en la mayoría de los 57 países participantes, lo que los convierte en un grupo adecuado para valorar su grado de preparación. En estas mismas páginas, Julio Carabaña, catedrático de Sociología de la Educación, advertía de lo erróneo de una lectura apresurada del PISA que diera como conclusión nítida que el sistema educativo español es un desastre, puesto que lo más correcto "es decir que estamos al nivel medio de la OCDE. Y también al de países con cuya compañía ni soñamos en otros ámbitos, como EE UU, Francia, Suecia, Dinamarca, Noruega o Luxemburgo". Inútil advertencia.
Hay aspectos del informe muy poco resaltados. Por ejemplo, el porcentaje de alumnos que reciben enseñanza en centros de titularidad privada es bastante reducido en la mayoría de los países; España, con un 35%, se encuentra muy por encima del promedio de OCDE. Junto a España, en Europa sólo hay cuatro países con un porcentaje de alumnos en centros privados superior al promedio OCDE: Holanda (67%), Irlanda (58%), Bulgaria (57%) y Dinamarca (54%); el resto de los países europeos apenas si tiene enseñanza privada. La ejemplar Finlandia, primera entre las primeras, sólo tiene un 2% de enseñanza privada en el entorno de los alumnos de 15 años.
El Informe PISA destaca que el rendimiento educativo está relacionado de manera directa con el estatus social, económico y cultural de las familias. Pues bien, España presenta una puntuación en ciencias (objeto especial del último informe) "positiva en relación con su índice de estatus social, económico y cultural", que evoluciona muy lentamente y no puede ser modificado a muy corto plazo, al menos sólo por políticas educativas. Asimismo hace la simulación de la puntuación que correspondería a cada país si todos tuvieran un índice económico y social similar: España y las comunidades autónomas contempladas mejorarían su puntuación, "igualando el promedio OCDE y situándose a una distancia no significativa del Reino Unido, Alemania o Francia".
La realidad educativa es, pues, más poliédrica de lo que se ha reflejado hasta ahora en prensa, radio y televisión, sin apenas distinciones ideológicas. ¿Cómo no ha podido neutralizar el Gobierno tal desastre comunicativo, que asimila nuestro país a los más tercermundistas? -
El ascensor social
ELPAIS.com > Sociedad
Para que un país esté bien equipado ha de disponer de tres tipos de capital: el físico, el tecnológico y el humano. Este último depende de los niveles de educación. Siempre se ha repetido que la educación es, por excelencia, el ascensor social de los ciudadanos. ¿Es verdad o es un tópico? Y más exactamente: ¿sirve la educación para mejorar socialmente o, al contrario, primero uno mejora y luego adquiere mejor educación? A la luz de la lectura íntegra del Informe PISA 2006 es difícil contestar de modo lineal.
El contenido de este informe es más rico y contradictorio de lo que hasta ahora se ha reflejado en los medios. Se estudia el rendimiento educativo de los alumnos de 15 años, edad en la que los estudiantes se hallan próximos a finalizar la escolarización obligatoria en la mayoría de los 57 países participantes, lo que los convierte en un grupo adecuado para valorar su grado de preparación. En estas mismas páginas, Julio Carabaña, catedrático de Sociología de la Educación, advertía de lo erróneo de una lectura apresurada del PISA que diera como conclusión nítida que el sistema educativo español es un desastre, puesto que lo más correcto "es decir que estamos al nivel medio de la OCDE. Y también al de países con cuya compañía ni soñamos en otros ámbitos, como EE UU, Francia, Suecia, Dinamarca, Noruega o Luxemburgo". Inútil advertencia.
Hay aspectos del informe muy poco resaltados. Por ejemplo, el porcentaje de alumnos que reciben enseñanza en centros de titularidad privada es bastante reducido en la mayoría de los países; España, con un 35%, se encuentra muy por encima del promedio de OCDE. Junto a España, en Europa sólo hay cuatro países con un porcentaje de alumnos en centros privados superior al promedio OCDE: Holanda (67%), Irlanda (58%), Bulgaria (57%) y Dinamarca (54%); el resto de los países europeos apenas si tiene enseñanza privada. La ejemplar Finlandia, primera entre las primeras, sólo tiene un 2% de enseñanza privada en el entorno de los alumnos de 15 años.
El Informe PISA destaca que el rendimiento educativo está relacionado de manera directa con el estatus social, económico y cultural de las familias. Pues bien, España presenta una puntuación en ciencias (objeto especial del último informe) "positiva en relación con su índice de estatus social, económico y cultural", que evoluciona muy lentamente y no puede ser modificado a muy corto plazo, al menos sólo por políticas educativas. Asimismo hace la simulación de la puntuación que correspondería a cada país si todos tuvieran un índice económico y social similar: España y las comunidades autónomas contempladas mejorarían su puntuación, "igualando el promedio OCDE y situándose a una distancia no significativa del Reino Unido, Alemania o Francia".
La realidad educativa es, pues, más poliédrica de lo que se ha reflejado hasta ahora en prensa, radio y televisión, sin apenas distinciones ideológicas. ¿Cómo no ha podido neutralizar el Gobierno tal desastre comunicativo, que asimila nuestro país a los más tercermundistas? -
Educación en Finlandia
Educación en Finlandia
Xornal Galicia | Martes, 18 Septiembre, 2007 - 08:13 PM
Las constantes visitas desde todo el mundo al país nórdico nos desvela algunos de las claves de su eficiencia educativa.
Aunque resulta muy difícil simplificar algo tan complejo como la realidad educativa de un país, existen algunos datos llamativos en la enseñanza finlandesa. Sus resultados en la educación primaria y secundaria encabezan todos los rankings comparativos. Superan a otros sistemas educativos en Europa, en América, en Asia (con contendientes tan preparados y aplicados como Corea),…
Un primer secreto del éxito es previo al mismo sistema educativo. El alumnado, las familias y la sociedad son más cultos, más ricos, más cohesionados y más trabajadores (quizá de su raíz luterana) que la media de otros países. Pero existen países más ricos socio-culturalmente (Canadá,…), otros con más estabilidad familiar (la tasa de divorcios en Finlandia es de las más altas y triplica a la nuestra),… Sin embargo, su eficacia educativa es incomparable, y además no es fruto de un programa específico de mejora o de una insistente evaluación preparatoria. Sobresale su sistema de implicación familia-escuela, y la coordinación con las estructuras socioculturales de apoyo educativo.
En Finlandia no funciona la competencia entre centros o redes de enseñanza. Simplemente, porque la inmensa mayoría de centros son públicos (>95%), con gratuidad total, gestionados de cerca desde los concejos municipales, compensadas sus diferencias por la inversión del Estado y donde sólo existe una opción escolar para la mayoría del alumnado. Tampoco se destaca por sus servicios de administración (reducida en los servicios centrales), ni de apoyo externo al profesorado (casi nulos), ni por la remuneración de los docentes que trabajan más horas. Tampoco por los servicios complementarios (a mediodía comen un simple almuerzo cada clase con su profesorado, y el transporte sólo se subvenciona a partir de una distancia relevantes,…). Sus infraestructuras y equipamientos escolares, incluso en Formación Profesional, son similares a los nuestros.
Es cierto que tienen una menor inmigración, la mitad de la nuestra, y que se trata –en su mayoría- de refugiados políticos, que suele contar con una alta cualificación profesional. Su profesorado es universitario en su totalidad (como aquí), pero en Finlandia ello conlleva un mayor prestigio social, no derivado del sueldo, sino de pertenecer a la minoría social que accede a un sistema universitario muy selectivo, con pruebas de ingreso muy exigentes (algo muy diferente a lo que sucede aquí). El acceso a la carrera docente es muy estricto y sólo ingresa el 20% de los aspirantes, siendo mujeres el 80% del profesorado (un porcentaje al que nos vamos acercando).
Probablemente por razones climáticas que marcan la idiosincrasia, Finlandia es un país donde se lee más, sin analfabetismo desde el siglo XIX (combatido por el luteranismo), con una juventud que sigue leyendo a pesar de todos los recursos digitales que existen a su alrededor y que dominan a la perfección en el país de Nokia, que emplea a un alto porcentaje de sus habitantes. Es un país plurilingüe (finlandés y sueco, aparte del sami de Laponia), se inicia el proceso educativo en lengua materna y se incorpora luego el segundo idioma oficial y los idiomas extranjeros. La jornada escolar concluye al mediodía y se complementa con actividades extraescolares programadas para las tardes.
Sorprende especialmente del sistema finlandés cómo logra tan altos porcentajes de alumnado de excelencia, que más que sextuplica nuestros resultados. Ello, quizá, apunta a que entre nosotros se obtienen aceptables resultados en equidad, pero no en calidad. A ello coadyuva un comportamiento impecable del alumnado, sin que se registre la conflictividad discente de otros entornos escolares. Un alumnado que nunca repite, avanza con su grupo natural bajo un esquema de educación comprensiva, y se gradúa sin fracaso escolar, repitiendo solamente el último curso en los casos necesarios. La metodología de trabajo interactivo y participativo a todos los niveles, el apoyo personalizado a los menos adelantados y una evaluación orientada al desarrollo consigue la graduación en Secundaria de todo el alumnado.
Descartados factores ambientales y económicos (el clima es Islandia es peor y por sí solo no mejora el estudio, la inversión económica es superior en Dinamarca,…), la piedra angular para su liderazgo en comprensión lectora, matemáticas y ciencia (sólo superada en este campo por Japón) parece ser un profesorado vocacional, bien elegido, altamente cualificado y motivado que ejerce su labor con una concepción socio-constructivista del aprendizaje y apoyados por una amplia colaboración familia-escuela-sociedad. Un ejemplo a adoptar y adaptar a nuestra educación…
Mikel Agirregabiria
Xornal Galicia | Martes, 18 Septiembre, 2007 - 08:13 PM
Las constantes visitas desde todo el mundo al país nórdico nos desvela algunos de las claves de su eficiencia educativa.
Aunque resulta muy difícil simplificar algo tan complejo como la realidad educativa de un país, existen algunos datos llamativos en la enseñanza finlandesa. Sus resultados en la educación primaria y secundaria encabezan todos los rankings comparativos. Superan a otros sistemas educativos en Europa, en América, en Asia (con contendientes tan preparados y aplicados como Corea),…
Un primer secreto del éxito es previo al mismo sistema educativo. El alumnado, las familias y la sociedad son más cultos, más ricos, más cohesionados y más trabajadores (quizá de su raíz luterana) que la media de otros países. Pero existen países más ricos socio-culturalmente (Canadá,…), otros con más estabilidad familiar (la tasa de divorcios en Finlandia es de las más altas y triplica a la nuestra),… Sin embargo, su eficacia educativa es incomparable, y además no es fruto de un programa específico de mejora o de una insistente evaluación preparatoria. Sobresale su sistema de implicación familia-escuela, y la coordinación con las estructuras socioculturales de apoyo educativo.
En Finlandia no funciona la competencia entre centros o redes de enseñanza. Simplemente, porque la inmensa mayoría de centros son públicos (>95%), con gratuidad total, gestionados de cerca desde los concejos municipales, compensadas sus diferencias por la inversión del Estado y donde sólo existe una opción escolar para la mayoría del alumnado. Tampoco se destaca por sus servicios de administración (reducida en los servicios centrales), ni de apoyo externo al profesorado (casi nulos), ni por la remuneración de los docentes que trabajan más horas. Tampoco por los servicios complementarios (a mediodía comen un simple almuerzo cada clase con su profesorado, y el transporte sólo se subvenciona a partir de una distancia relevantes,…). Sus infraestructuras y equipamientos escolares, incluso en Formación Profesional, son similares a los nuestros.
Es cierto que tienen una menor inmigración, la mitad de la nuestra, y que se trata –en su mayoría- de refugiados políticos, que suele contar con una alta cualificación profesional. Su profesorado es universitario en su totalidad (como aquí), pero en Finlandia ello conlleva un mayor prestigio social, no derivado del sueldo, sino de pertenecer a la minoría social que accede a un sistema universitario muy selectivo, con pruebas de ingreso muy exigentes (algo muy diferente a lo que sucede aquí). El acceso a la carrera docente es muy estricto y sólo ingresa el 20% de los aspirantes, siendo mujeres el 80% del profesorado (un porcentaje al que nos vamos acercando).
Probablemente por razones climáticas que marcan la idiosincrasia, Finlandia es un país donde se lee más, sin analfabetismo desde el siglo XIX (combatido por el luteranismo), con una juventud que sigue leyendo a pesar de todos los recursos digitales que existen a su alrededor y que dominan a la perfección en el país de Nokia, que emplea a un alto porcentaje de sus habitantes. Es un país plurilingüe (finlandés y sueco, aparte del sami de Laponia), se inicia el proceso educativo en lengua materna y se incorpora luego el segundo idioma oficial y los idiomas extranjeros. La jornada escolar concluye al mediodía y se complementa con actividades extraescolares programadas para las tardes.
Sorprende especialmente del sistema finlandés cómo logra tan altos porcentajes de alumnado de excelencia, que más que sextuplica nuestros resultados. Ello, quizá, apunta a que entre nosotros se obtienen aceptables resultados en equidad, pero no en calidad. A ello coadyuva un comportamiento impecable del alumnado, sin que se registre la conflictividad discente de otros entornos escolares. Un alumnado que nunca repite, avanza con su grupo natural bajo un esquema de educación comprensiva, y se gradúa sin fracaso escolar, repitiendo solamente el último curso en los casos necesarios. La metodología de trabajo interactivo y participativo a todos los niveles, el apoyo personalizado a los menos adelantados y una evaluación orientada al desarrollo consigue la graduación en Secundaria de todo el alumnado.
Descartados factores ambientales y económicos (el clima es Islandia es peor y por sí solo no mejora el estudio, la inversión económica es superior en Dinamarca,…), la piedra angular para su liderazgo en comprensión lectora, matemáticas y ciencia (sólo superada en este campo por Japón) parece ser un profesorado vocacional, bien elegido, altamente cualificado y motivado que ejerce su labor con una concepción socio-constructivista del aprendizaje y apoyados por una amplia colaboración familia-escuela-sociedad. Un ejemplo a adoptar y adaptar a nuestra educación…
Mikel Agirregabiria
divendres, de gener 11, 2008
Quina va ser l'escola dels nostres avis, pares o tiets? Com serà l'escola del futur?
L’escola dels anys 60 no era coeducativa sinó que separava els nens de les nenes els quals eren obligats a portar bates blaves i roses respectivament. Dins l’aula, els alumnes s’asseien per parelles i estaven tot l’any amb el mateix company. A més, no tenien pati i el temps d’esbarjo ho feien a la classe sense moure’s del lloc. Així doncs, l’escola no es podia considerar com un context socialitzador ja que les interaccions entre ells eren mínimes i només eren possibles al carrer. En l’actualitat, aquest fet no es podria imaginar ja que el nen construeix la seva pròpia identitat per mitjà de les relacions socials que s’estableixen a l’escola. La individualització i la socialització són processos solidaris, és a dir, no es poden donar l’un sense l’altre.
S’ensenyava a llegir i a escriure, matemàtiques, geografia, història, dibuix, gimnàstica, religió i, únicament les noies, eren instruides en les feines de casa com era aprendre a cosir. En canvi, els nois aprenien tota mena de manualitats. En un principi, es tractava d’un sol llibre que recollia els continguts generals de totes les assignatures però amb el pas del temps s’ha elaborat un llibre per a cada matèria. Es donava poca importància a la imaginació, a la creativitat, al treball en grup i és que tot era molt mecànic. En canvi, es prioritzava la religió de manera que totes les classes tenien un crucifix a la paret. Els nens i nenes eren obligats a estudiar el catecisme de memòria. En cas contràri eren castigats. Òbviament, també eren obligats a fer la comunió.
D’altra banda, hi havia molt poca relació entre el mestre i les famílies. Només quan els pares volien, demanaven una entrevista amb el professor/a. Però les trobades eren mínimes. I la relació mestre-alumne era únicament una relació on el primer ensenyava i l’altre havia d’aprendre ja que si no era així era durament castigat. El mestre discriminava els estudiants que tenien més dificultats per aprendre i els obligava a agenollar-se, els pegava amb un pal o amb una regla. A més els maltractava psicològicament ja que els deia coses cruels com “ets un burro” o “no serveixes per res”. De manera que la funció del professor era únicament transmetre uns coneixements ja que no es preocupava de la formació personal del seus alumnes ni fomentava el respecte entre els uns i els altres sinó tot el contràri ja que creava competències entre ells. Per tant, es tractava d’una educació molt dura, competitiva, aburrida, basada únicament en la memòria i, a més, poc motivadora. En canvi, ara es dóna molta importància a la dinamització, a la pràctica i, sobretot a la motivació. També es pretén que el nen/a tingui consciència de l’entorn i fomenten el seu respecte. La clau de l’èxit està, majoritàriament, en la motivació que reben els alumnes per part dels professors i en la seva autoestima.
A més a més, cal afegir que l’horari d’aquella època s’allargava fins els dissabtes però només pel matí, mentre que de dilluns a divendres era des de les nou del matí fins a les sis de la tarda però amb temps per poder dinar a casa. No hi havia temps per poder realitzar activitats extraescolars. Tampoc se celebraven activitats florals, només el dia de la truita i la sardina es donava festa per la tarda. Actualment, a l’escola es realitzen activitats per celebrar totes, o gairebé totes les festivitats, com la castanyada, carnestoltes, nadal, Sant Jordi, el dia de la pau etc.
L’escola es considerava com un lloc seriós on no podies expressar la teva opinió, ni participar activament, tampoc riure i molt menys passar estones divertides amb els companys/es. Havia d’assistir sense gaire entusiasme i per obligació si volia estudiar en un futur. En canvi, ara el concepte d’escola com a lloc seriós ha canviat. Els nens i nenes volen anar a l’escola perquè no tans sols aprenen continguts i conductes sinó que, al mateix temps, es diverteixen fent-lo. A més tenen el suport del professor, en el sentit que és més atent i més participatiu en la seva formació individual. És un model a seguir pels seus alumnes i és que l’èxit depèn, en bona mesura, de la seva activitat com a un bon mestre.
Això és tot el que he pogut recuperar de l’escola d’aquella època. Òbviament ha canviat bastant en sentit positiu i és que el context històric influeix massa en l’educació. La fotografia de Franco a les parets de l’escola d’aquella època ho explica tot.
Actualment, molts aspectes són diferents i el que podem fer és valorar el que tenim ja que canviar el passat és impossible. No obstant això, es pot treballar per seguir millorant el sistema educatiu i adaptar-lo a la realitat que vivim.
És evident que la societat canvia, i en tant que evoluciona la societat, l’educació també. Així doncs, l’escola del futur serà la que nosaltres necessitem segons vagi evolucionant la societat.
El docent ideal
El bon mestre ha de tenir un conjunt d’actituds i valors personals, coneixements i capacitats físiques, psicomotrius i intel·lectuals. Així doncs, ha de saber ser, saber i saber fer.
Respecte al saber ser, ens referim a les actituds i als valors personals que ha de tenir aquest docent ideal. En primer lloc, ha de mostrar interès en el desenvolupament de la seva tasca educativa. Aquest interès s’ha d’orientar a motivar els nens en l’aprenentatge per tal d’aconseguir l’èxit en la seva formació tant personal com intel·lectual. També, ha de mostrar un equilibri mental i emocional. És important que participi en aquest procès en la seva totalitat, és a dir, tant amb emocions com amb l’intel·lecte. A més ha de ser proper als alumnes amb la capacitat d’expressar els seus sentiments i de reconèixer les seves debilitats. Cal remarcar que el mestre ha de ser proper però no amic dels seus alumnes ja que el respecte mai s’ha de perdre.
D’altra banda, té una funció primordial en la iniciació de l’alumnat en la convivència social. Per tant, cal que amb la seva acció els ensenyi els valors necessaris per tal de relacionar-se i adaptar-se a la societat. Els valors i els diferents coneixements s’han de transmetre mitjantçant una bona capacitat comunicativa, per facilitar l’assimilació d’aquests per part dels alumnes. Ha de ser conscient en tot moment de la trascendència dels seus actes en el futur desenvolupament dels nens. Però alhora ha de gaudir d’aquesta professió, ja que d’aquesta manera hi haurà una entrega absoluta. El mestre no ha de creure que només ell és font de coneixement, sinó que ha de saber que s’ha d’aprendre de tothom durant tota la vida. Per tant ha de ser una persona amb inquietuts davant el coneixement. Això implica ser crític amb un mateix i amb l’entorn. Aquesta criticitat s’ha de transmetre als alumnes per tal que es qüestionin el perquè de les coses.
Respecte al saber, ens referim als coneixements que ha de saber un mestre, i que ha de saber transmetre. Aquests coneixements són:
v Coneixement del medi, tant natural com social
v Coneixements científics, matemàtics, filosófics…
v Coneixements lingüístics
v Coneixements plàstics i artístics
v Coneixements dels alumnes en particular ( situació social, econòmica i cultural)
v Coneixements sobre els infants i els joves de manera més global
v Coneixements pedagògics
v Coneixements organitzatius i de gestió
v Coneixements sobre tècniques d’expressió i animació
v Coneixements de nutrició i dietètica
v Coneixements del propi cos
v Coneixements de salut i sanitat
v Coneixements de la normativa vers als infants i els adolescents
v Coneixements de normativa sanitària
v Coneixements de la diversitat cultural
Per tant, el mestre ha de ser una persona que ha d’estar en contínua formació, per tal de conèixer la realitat actual i per evitar de quedar-se enderrerit.
Finalment, respecte al saber fer, ens referim a les capacitats físiques, psicomotrius i intel.lectuals.
Un cop assolida la teoria cal que sigui competent en la pràctica. Per tant, ha de ser una persona resistent tant físicament com intel·lectualment. També ha de mostrar autocontrol en els seus actes i ha de tenir la capacitat d’establir una bona comunicació oral, gestual i escrita, sempre, amb sentit comú. Des de la imaginació i la creativitat, ha de ser capaç de transferir els aprenentatges i, al mateix temps, ha de tenir la capacitat organitzativa i operativa, per tal de poder treballar en equip. Per finalitzar ha d’observar i ha de tenir visió de conjunt, ja que això facilitarà, d’una banda, el tractament amb els seus alumnes i, de l’altre, la transmissió dels continguts ja que per damunt de tot s’ha de tenir en compte que cada nen és món diferent.
dimecres, de gener 09, 2008
Entrevista: ¿Cómo está nuestro sistema educativo?
ANA MARTÍN. 14.09.2006
Las claves:
Cuatro expertos examinan para 20minutos sus debilidades, amenazas, fortalezas y oportunidades en un análisis DAFO.
Cuatro expertos examinan para 20minutos sus debilidades, amenazas, fortalezas y oportunidades en un análisis DAFO.
La educación española se resiente. El 30% de los alumnos no termina sus estudios de secundaria, el 28% de estudiantes ha repetido al menos algún curso y la inversión en los últimos años ha disminuido un 0,6%, según la OCDE. 20 minutos ha analizado, con la opinión de cuatro expertos, la situación del sistema educativo actual a través de una herramienta empresarial, el análisis DAFO, para conocer cuáles son sus debilidades, amenazas, fortalezas y oportunidades.
Los expertos
Ramón Pérez Juste. Pedagogo, catedrático de Métodos de Investigación y Diagnóstico en Educación y presidente la Sociedad Española de Pedagogía (SEP).
Lola Abelló Planas. Presidenta de CEAPA (Conf. Esp. de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos).
Mariano del Castillo Rodríguez. Director del Instituto de Técnicas Educativas de la CECE (Confed. Esp. de Centros de Enseñanza). Ha ejercido como director de varios colegios madrileños.
Ainhoa Zamora Peralta. Presidenta de la Confederación Estatal de Asociaciones de Estudiantes y estudiante de Ciencias Políticas.
Debilidades
Debilidades
R.P. La falta de previsión y la metodología. Los profesores fijan objetivos para las materias que muchos alumnos no pueden alcanzar y sus técnicas no motivan lo suficiente como para mantener la atención de los estudiantes.
L.A. El número de ayudas y becas han mejorado, pero la inversión sigue siendo escasa y necesitamos estar a la altura de nuestros vecinos europeos.
Hay poca implicación familiar y deberían mejorar las tutorías entre profesores y padres para que sepamos cómo educar a nuestros hijos.
M.C. La prolongación de la LOGSE con la LOE también será una prolongación del fracaso escolar. No existe una mínima individualización o personalización de la enseñanza hacia el alumno. Los profesores están desprotegidos y faltos de incentivos.
A.Z. La inversión tendría que ser mucho mayor. Debería elaborarse una ley presupuestaria específica que asegurase que el dinero destinado a educación se invierta realmente en este campo. Además, actualmente el alumno es un mero receptor que no toma parte activa en su propia educación.
Amenazas
R.P. Clases demasiado heterogéneas y escasa colaboración de la familia, que subestima la figura del profesor. Otro riesgo es la falta de reconocimiento del profesorado.
L.A. Nos hemos incorporado más tarde que el resto de países a la secundaria y es un handicap, pero el camino que llevamos es el correcto. No hay riesgos, sólo necesitamos ser realistas.
M.C. Los problemas generados por un entorno social violento y la escisión familiar, donde la unión es cada vez menor.
A.Z. La concentración de alumnos inmigrantes en los colegios públicos, si no se sabe mantener la convivencia, y la segregación de niños y niñas en diferentes aulas.
Fortalezas
R.P. La toma de conciencia tanto de los de los poderes públicos como de los padres de la importancia que tiene una buena educación.
L.A. Nuestra educación infantil, que goza de muy buenos profesionales. Es un gran arma para mejorar y detectar posibles problemas que pueden surgir en el futuro.
M.C. Los recursos humanos y la familia son a su vez puntos fuertes si realmente ejercen su función protegiendo a los estudiantes.
A.Z. La inmigración enriquece culturalmente a los estudiantes si se los integra correctamente y la ley de igualdad, en la que se incluye una formación más igualitaria.
Oportunidad
R.P. Hay buenos profesores, pero hay que ofrecerles una mejor formación de cara a enfrentarse a las aulas y mejorar la relación profesor-alumno. Las iniciativas actuales son ambiciosas, pero insuficientes.
L.A. La implicación social de los medios de comunicación. Si las películas no se doblasen, como hacen el resto de países, por ejemplo, nuestros hijos mejorarían mucho sus idiomas.
M.C. Las evaluaciones de los profesores deberían ser el punto de inicio donde detectar los problemas y tomar medidas, y no sólo técnicas discriminatorias de alumnos. Son pasos cortos, pero bien dados.
A.Z. Cada vez más se fomenta la participación en las aulas, el trabajo en equipo, se desarrollan más las inquietudes de los alumnos y se fomenta su autonomía.
Artículo: Siete de cada diez profesores considera que la educación ha empeorado en los últimos años y añora el sistema educativo de los 80
20MINUTOS.ES / EFE. 10.03.2007
Según un estudio de la Fundación SM.
Prefieren la Ley General de Educación de los 70 y 80 frente a la LOGSE.
Lo primero que cambiarían: la actitud de las familias.
Prefieren la Ley General de Educación de los 70 y 80 frente a la LOGSE.
Lo primero que cambiarían: la actitud de las familias.
Alrededor del 60% de los docentes volvería a la estructura organizativa de los años 70 y 80, es decir, a la Ley General de Educación, frente a la LOGSE, aunque más del 90% está satisfecho con su profesión y no la cambiaría, según un estudio promovido por la Fundación SM.
Según el catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación Álvaro Marchesi, autor de este estudio, con el nombre "Las emociones y los valores del profesorado", los datos desvelan una percepción "paradójica" de la profesión docente.
Según el catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación Álvaro Marchesi, autor de este estudio, con el nombre "Las emociones y los valores del profesorado", los datos desvelan una percepción "paradójica" de la profesión docente.
La mayoría de los profesores piensa que la sociedad no valora su labor
Marchesi argumentó que los resultados del trabajo, un sondeo con opiniones de más de 2.500 docentes y futuros profesores, revela que, aunque el 93 por ciento de los profesores está satisfecho, y el 56 por ciento valora sus condiciones laborales, la mayoría cree que la sociedad no los valora, ni tampoco la Administración.
Marchesi argumentó que los resultados del trabajo, un sondeo con opiniones de más de 2.500 docentes y futuros profesores, revela que, aunque el 93 por ciento de los profesores está satisfecho, y el 56 por ciento valora sus condiciones laborales, la mayoría cree que la sociedad no los valora, ni tampoco la Administración.
"La segunda paradoja", según Marchesi, es que la mayoría de los profesores opina que la sociedad ha cambiado y ve con optimismo las modificaciones sociales futuras, aunque alrededor del 70 por ciento considera que la educación ha empeorado algo o mucho en los últimos 30 años, y los docentes perciben con pesimismo el futuro de la educación.
Marchesi indicó que los profesores se sienten satisfechos con su actuación, se consideran buenos profesores, "mejores ahora que antes", pero, sin embargo, creen insatisfactoria "la estructura" del sistema educativo, así como la actitud de los padres, que aunque se relacionan con los maestros no se preocupan por la educación de sus hijos, y también se quejan de la respuesta de los alumnos.
Los profesores de secundaria y los de centros públicos son los que, en mayor medida, añoran la situación educativa anterior, el 60 por ciento y el 63 por ciento, respectivamente.
Los docentes de primaria añoran sobre todo "la homogeneidad" en las clases en la década de los 70 y 80, frente a la diversidad actual que complica la enseñanza, mientras que los de secundaria aparte de ello, sienten nostalgia también por aquellos tiempos pasados en los que la clasificación de los alumnos en distintas aulas de acuerdo a sus capacidades se realizaba en edades más tempranas, según Marchesi.
Actitud de las familias
Actitud de las familias
Lo primero que cambiarían los profesores sería la actitud de las familias, no tanto las leyes, según el responsable del estudio, quien añadió que, de los alumnos, lo que menos valoran los docentes es que se esfuerzan poco para aprender, una opinión que comparte más del 60 por ciento de los profesores.
El estudio también revela que el profesorado en ejercicio, en la medida en que van transcurriendo los años va perdiendo ilusión, capacidad de compromiso, y va percibiendo más negativamente la educación.
Artículo: La educación secundaria en España está a la cola de los países más desarrollados
REUTERS / EFE. 18.09.2007
Presentación del informe anual de la OCDE sobre educación (EFE).
Aumentan los titulados en Bachillerato y Formación Profesional en España, pero aún se está lejos de la media de la Unión Europea.
Datos del último informe de la OCDE.
Sólo un 36% de los jóvenes españoles se gradúan en programas de FP.
En España tres de cada diez alumnos no acaban la enseñanza secundaria, lo que coloca al país a la cola de Europa, según un informe de la
presentado en París.
España mejora sus datos, pero sigue lejos de la media europea
El 72% de los alumnos consigue el título de bachillerato o Formación Profesional medio, lo que supone diez puntos menos que la media de la OCDE y quince menos que la de la UE. Estos datos, aunque mejoran tres puntos respecto a 2004, sitúan a España en el cuarto peor puesto de la lista (formada por 30 países).
Entre los 25 y 34 años, sólo el 64% de la población española tiene estudios secundarios, un porcentaje muy inferior al 79% de la UE y al 77% de la OCDE.
Menos gasto
En su estudio anual, la OCDE dice también que España gasta menos en educación que la media del conjunto del organismo. En 2004, España destinó el 4,7% del PIB a la educación, frente al 5,8% de media en la OCDE, y frente al 5,3% que el Gobierno español dedicó en 1995.
Por encima de la media en títulos superiores
El 40% de las personas entre 25 y 34 años tienen título superior (entre universidad y FP de Grado Superior), lo que supone ocho puntos por encima de la media de la OCDE.El estudio concluye que los licenciados universitarios ganan más dinero y encuentran más fácilmente empleo que los no universitarios y que esas ventajas han crecido en los últimos años en muchos países.
El 72% de los alumnos consigue el título de bachillerato o Formación Profesional medio, lo que supone diez puntos menos que la media de la OCDE y quince menos que la de la UE. Estos datos, aunque mejoran tres puntos respecto a 2004, sitúan a España en el cuarto peor puesto de la lista (formada por 30 países).
Entre los 25 y 34 años, sólo el 64% de la población española tiene estudios secundarios, un porcentaje muy inferior al 79% de la UE y al 77% de la OCDE.
Menos gasto
En su estudio anual, la OCDE dice también que España gasta menos en educación que la media del conjunto del organismo. En 2004, España destinó el 4,7% del PIB a la educación, frente al 5,8% de media en la OCDE, y frente al 5,3% que el Gobierno español dedicó en 1995.
Por encima de la media en títulos superiores
El 40% de las personas entre 25 y 34 años tienen título superior (entre universidad y FP de Grado Superior), lo que supone ocho puntos por encima de la media de la OCDE.El estudio concluye que los licenciados universitarios ganan más dinero y encuentran más fácilmente empleo que los no universitarios y que esas ventajas han crecido en los últimos años en muchos países.
Para el secretario general de Educación, Alejandro Tiana, los datos del estudio apuntan a que España "va en una dirección de aproximación hacia los países más desarrollados, con unos indicadores educativos que mejoran, aunque nos gustaría que fuera más rápido".
Los 30 países de la OCDE son Alemania, Austria, Bélgica, Canadá, Dinamarca, España,Estados Unidos, Francia, Grecia, Holanda, Irlanda, Islandia, Italia, Luxemburgo, Noruega, Portugal, Reino Unido, Suecia, Suiza, Turquía, Japón, Finlandia, Australia, Nueva Zelanda, México, República Checa, Hungría, Polonia, Corea y República Eslovaca.
Notícies sobre l'educació actual
Font: Diari El PaísAquesta notícia parla de la importància d’una bona formació professional dels mestres que garanteixi l’èxit educatiu.
Es considera que el fracàs educatiu es deu, moltes vegades, a la dolenta formació dels professors. Potser sí, ja que no tots tenim la mateixa vocació, ni les mateixes ganes, ni els mateixos somnis, però cal tenir en compte que la societat també juga un paper important. Tot el que succeeix en l’entorn del nen pot influir, positivament o negativament, en el seu desenvolupament. Per això, s’ha de trencar amb la creença que el fracàs escolar sempre és per culpa dels mestres.
Font: Diari ADN
Aquesta notícia explica la importància d’una bona formació dels mestres ja que és, entre altres coses, un dels principals factors que determinen l’èxit dels alumnes. És a dir, que el paper del mestre és decisiu en el desenvolupament dels alumnes tant indivual com professionalment. I, per tant, és decisiu en la societat.
Aquesta notícia explica la importància d’una bona formació dels mestres ja que és, entre altres coses, un dels principals factors que determinen l’èxit dels alumnes. És a dir, que el paper del mestre és decisiu en el desenvolupament dels alumnes tant indivual com professionalment. I, per tant, és decisiu en la societat.
Carl Rogers defensava que el paper del mestre era el més complicat ja que havia de permetre aprendre a l’alumne i despertar-li la curiositat.
No es pot viure sense educació. Per això, és necessari crear bons mestres que desenvolupin les capacitats bàsiques de l’ésser humà.
No es pot viure sense educació. Per això, és necessari crear bons mestres que desenvolupin les capacitats bàsiques de l’ésser humà.
Font: Diari 20 minutos
L’era digital ha comportat canvis. Això és evident ja que cada vegada es poden fer més coses per mitjà dels ordinadors. Però aquests canvis no han afectat, tan sols a l’àmbit educatiu sinó també al familiar. Abans, el nen preguntava al pare o a la mare dubtes respecte els deures de l’escola. El pare, ignorant, també, li preguntava a l’avi. Actualment les tornes han canviat i ens trobem amb el fet sorprenent (cada vegada menys) que les generacions joves saben més que els majors. Almenys, pel que fa a les noves tecnologies.
Aquesta emergent societat de la informació ha obligat a les escoles a portar a terme una profunda reestructuració de tots els seus elements. Tal com indica Joan Majó “l’escola i el sistema educatiu no solament han d’ensenyar les noves tecnologies, no solament han d’ensenyar matèries per mitjà de les noves tecnologies, sinó que aquestes noves tecnologies a més de produir canvis en l’escola, produeixen un canvi en l’entorn i, com el que pretén l’escola és preparar a la gent per aquest entorn, si aquest canvia, l’activitat de l’escola també ha de canviar”
Font: Diari El País
“Sembla una joguina, és un PC”. És el títol d’aquesta notícia. En ella apareix aquesta il·lustració on es pot veure a nens i nenes d’una escola de l’Índia jugant amb ordinadors. Així doncs, cada vegada es dóna més importància a les noves tecnologies que estan revolucionant el món de l’educació.
Font: Diari ADN
Aquesta notícia explica que l’estrès no és objecte, únicament dels adults, sinó que actualment també afecta als nens. Aquest fenomen es pot donar per la càrrega excessiva de treball a la que estan sotmesos els nens o, d’altra banda, per la falta d’atenció que els pares dediquen al seus fills. Així doncs, la família juga un paper primordial en l’educació dels seus fills ja que el nen està influït per tot el que succeeix en el seu entorn, i això repercuteix en el seu desenvolupamen personal.
Aquesta notícia explica que l’estrès no és objecte, únicament dels adults, sinó que actualment també afecta als nens. Aquest fenomen es pot donar per la càrrega excessiva de treball a la que estan sotmesos els nens o, d’altra banda, per la falta d’atenció que els pares dediquen al seus fills. Així doncs, la família juga un paper primordial en l’educació dels seus fills ja que el nen està influït per tot el que succeeix en el seu entorn, i això repercuteix en el seu desenvolupamen personal.
Recensió d'un llibre: "La soledad del niño"
Síntesi de les ideas principal i reflexió personal
Aquest llibre comença amb un títol, " el segle del nen", ja que en relació a èpoques anteriors els nens i les nenes morien per problemes de salud, i els que sobrevivien havien de treballar i no podien assistir a l'escola, així la gran majoria no superaven l'analfabetisme, per altre banda se'ls tractava des de l'autoritat i fins i tot amb violència, en canvi ara el nen y la nena s'han convertit en el centre de tot, ara se'l coneix, se'l defèn,se l'estudia, els seus drets estan reconeguts i sancionats internacionalment, te dret a l'educació, hi ha igualtat en els drets tant de nenes com de nens, es dediquen seminaris, cursos als problemes dels nens i de les nenes i fins i tot s'ha escrit molta bibliografia entorn el nen i la nena, però encara que s'anomeni el segle del nen Frato afirma que és troba sol, sobretot en els països més rics, per diverses raons:
1.Perqué és fill únic, en els països rics on cada cop més la cultura és més consumista, aquest fet és produeix d'una manera més constant i progressiva,Frato és refereix a la possessió per part dels pares que sols tenen un fill, per exemple ho satiritza en una serie de sis dibuixos on encara els fills no han nascut i ja els estan escollin l'aparença del nen, per exemple el primer dibuix: on els pares que volen tenir un fill li diuen al metge: "voldríem un fill Baró, alt i creatiu...i si tingués els ulls blaus de la mare, molt millor...a mi hem dóna per pensar en la inseminació artificial que és poden escollir ,per altre banda els pares abans de que neixi la criatura tenen tota la informació del nen gràcies als avenços científics jo això ho veig com un progrés ja que és poden preveure malformacions, clar que Frato satiritza aquesta situació dient per part del nen " ¡ m'han fastiguejat totes les sorpreses!, degut a que els pares ja saben que està sa, quant pesa, que és un nen, quant medeix, i el dia que naixerà.Per altre banda els pares tenen pretensions sobre els oficis o a on arribaran els seus fills, com a la vinyeta on els pares estan somiant que el seu fill serà enginyer aeroespacial, i és veu que des de dintre del ventre de la mare el nen diu, "i jo que ja havia començat a pensar en la meva primera novel·la", en aquesta Frato satiritza, la pressa de decisions per part dels pares i els seus somnis, tallen les ales als somnis o pretensions sobre els propis somnis dels nens, jo crec que un bon pare desitja al seu fill felicitat amb allò que més li agrada, o orientar la seva vida cap a la direcció que el seu fill esculli, és fonamental per ser feliç fer les coses per conviccions pròpies i no per compromís o perquè és el que esperen de tu, crec que és una posició molt egoista decidir sobre els estudis o treball dels propis fills, no dic que s'equivoquin a consciència sinó que de vegades és creuen que estan fent el millor pels seus fills perquè ells creuen que és el millor, totes aquestes vinyetes tenen molt a veure en les noves formes de reproduir-se, com pot ser la manipulació genètica o quan és congelen els òvuls. Per altre banda, en quant el que he dit abans de les pretensions és pot veure una altre vinyeta en la qual surt un nen envoltat de joguines i els seus pares creuen que és un nen afortunat perquè no li falta de res, però realment el que li falta és poder compartir les seves joguines o el seu temps amb nens i nenes de la seva edat, potser els pare creuen que el nen serà feliç sinó li falta de res, potser perquè ells van viure amb unes altres condicions on no ho tenien tot i ara volen que el seu fill sigui més afortunat que ells, però s'obliden d'escoltar les necessitats reals del nen, que són les de poder jugar amb més nens,o potser el que realment volen és un germanet en comptes de tant materialisme, ja que molts nens no aprecien tant lo material com poder compartir amb germans o amics, en canvi a l'última vinyeta d'aquest capítol surten uns germans barallant-se i un d'ells diu: "voldria ser fill únic" , tothom és igual, desitja allò que no té, jo per exemple soc filla única i sempre he volgut un germanet, per compartir i no estar sempre amb els pares a casa, en canvi quan s'ho dic els amics que tenen germans, molts cops hem diuen que és lo pitjor i de broma hem diuen que me'l regalen, jo sempre contesto el mateix: "ara dius això però saps que els estimes, i que se'ns ells no seria el mateix", hem miren i hem diuen que sí, en canvi també hi ha gent que sent fills únics no ho canviarien per res del món, jo des de el meu punt de vista és lo pitjor ser fill únic, sort és tenir amics, però mai faran la funció d'un germà.
2. Tancat en una casa-fortalessa, és un altre problemàtica social que està afectant als nens directament, cada cop hi ha més violència, més lladres...i els pares tenen por , i per tant tanquen els seus fills a casa i els donen consells com no parlar amb ningú, no acceptar res de ningú, per tant Frato és pregunta: "Com seran de grans, si han nascut i han crescut dins d'una casa-fortalessa?", crec que cal alertar als nens dels perills, però cal deixar-lis la llibertat suficient per tal que caiguin ells sols i sàpiguen aixecar-se, ja que amb por no s'evoluciona, ni s'aprèn, un exemple és una vinyeta on la mare li tanca amb totes les seguretats que hi ha a la porta i el nen des de dintre de la casa mort de por, diu: " sepultat viu", ja se sap que hi ha perills i que això dóna por, però cal deixar viure amb llibertat i sense por, cal saber utilitzar la por com a mecanisme de protecció però no com a centre de les nostres vides.Frato en l'apartat on diu envoltat en un món hostil deixa clar els canvis que hi ha hagut a la nostre societat han sigut molt grans en relació a èpoques anteriors, ara és com si la ciutat ja no fos de les persones sinó que cada cop més les ciutats és caracteritzen pèls cotxes, els sorolls, la contaminació, la violència i la por. Encara que hagin hagut aquests canvis en la societat, la necessitat de relacionar-se amb nens, o jugar lliurement és una necessitat bàsica per tal de créixer socialment i cognitivament, però la societat actual o la concepció de ciutat no ajuden res a aquest creixement ja que és basa en el perill i la prohibició per part d'una societat més poruga degut a les situacions o noticies que és senten als mitjans de comunicació o pél propi barri.Frato en les seves vinyetes mostra una realitat molt satiritzada, i trobo que en totes aquestes hi ha una manca de llibertat molt gran per part del nen, com per exemple quan surt sol de casa, totes les indicacions o tots els perills que li diu la mare, fan que el fill vegi el carrer com una pel·lícula de terror, el nen interioritza les pors i no és bo, o per exemple una vinyeta que crec que és molt bona, és la que una dóna gran li dona un caramel, i el nen és gira i li diu: " mama aquesta vella hem vol drogar", el nen cada cop més augmenta les seves inseguretats, i cada cop té més por a sortir, ja que viu immers en una casa-fortalessa de la qual no pot sortir.
Francesco Tonucci, també tracta del temps i de l'espai, Tonucci afirma que anteriorment, fa uns pocs anys, el temps dels nens és veia dividit entre el temps formal, el de les obligacions, i el temps informal, el del plaer.El temps formal era el dels deures, l'escola, i en alguns casos la missa i la catequesi, el temps que no passaven en aquests llocs, se'l anomenava "temps lliure", era el temps del lloc, de l'autonomia, del risc...en canvi actualment Tonucci afirma que aquest temps lliure s'ha convertit en milers d'obligacions més que se li donen al nen, d´acord amb aquesta reflexió, en les vinyetes surten nens amb moltes obligacions a part de l'escola, i el que abans eren obligacions, és pot veure en una de les vinyetes on surten dos pares dient totes les activitats que fan els seus fills, orgullosos de poder-s´ho donar, en canvi els fills estan rendits, per altre banda el nen que corre per arribar d'hora alguna de les activitats setmanals,i ho porta tot a sobre, la guitarra, les partitures, una pilota, ulleres de natació, se'l veu desorientat...
Per altre banda, els nens és troben sense un espai propi on poder desenvolupar-se, jugar... ja que el joc necessita espais on és pugui adquirir llibertat, intimitat, risc, però la construcció massiva a les ciutats no permet tenir llocs on els nens puguin desenvolupar els seus jocs, Per tant, una de les vinyetes de Tonucci, escenifica un parc, envoltat de reixes, i al voltant la circulació dels cotxes, en un costat surt un nen que veu el parc com una presó, ja que no tenen gens de llibertat, és senten presos davant de les mirades dels seus pares i el parc delimitat, crec que aquesta manera de jugar tant vigilada, tant delimitada, no permet al nen desenvolupar la seva pròpia autonomia o independència.Una altre vinyeta, que descriu molt bé la sobreprotecció per part dels pares, és que el terreny de lloc d'un bosc, els nens ho veuen com un paradís de jocs, on poder gaudir amb llibertat, per altre banda la visió del pare és de perill, de por, de risc...també, el que els nens poden considerar una casa en ruïnes on poder fer de aventurers, o convertir-ho en un castell on ell és sent l'heroi, o ple de fantasmes, en definitiva un nen amb quatre parets mig caigudes pot fer un paradís d´ilusió, en canvi l'adult, pensa en aprofitar el terreny per edificar i guanyar diners, i finalment unes altres vinyetes on surten els nens defenen el seu espai de joc, anant en contra de l´edificació en massa que s'està produint en les nostres ciutats.
Aquest llibre comença amb un títol, " el segle del nen", ja que en relació a èpoques anteriors els nens i les nenes morien per problemes de salud, i els que sobrevivien havien de treballar i no podien assistir a l'escola, així la gran majoria no superaven l'analfabetisme, per altre banda se'ls tractava des de l'autoritat i fins i tot amb violència, en canvi ara el nen y la nena s'han convertit en el centre de tot, ara se'l coneix, se'l defèn,se l'estudia, els seus drets estan reconeguts i sancionats internacionalment, te dret a l'educació, hi ha igualtat en els drets tant de nenes com de nens, es dediquen seminaris, cursos als problemes dels nens i de les nenes i fins i tot s'ha escrit molta bibliografia entorn el nen i la nena, però encara que s'anomeni el segle del nen Frato afirma que és troba sol, sobretot en els països més rics, per diverses raons:
1.Perqué és fill únic, en els països rics on cada cop més la cultura és més consumista, aquest fet és produeix d'una manera més constant i progressiva,Frato és refereix a la possessió per part dels pares que sols tenen un fill, per exemple ho satiritza en una serie de sis dibuixos on encara els fills no han nascut i ja els estan escollin l'aparença del nen, per exemple el primer dibuix: on els pares que volen tenir un fill li diuen al metge: "voldríem un fill Baró, alt i creatiu...i si tingués els ulls blaus de la mare, molt millor...a mi hem dóna per pensar en la inseminació artificial que és poden escollir ,per altre banda els pares abans de que neixi la criatura tenen tota la informació del nen gràcies als avenços científics jo això ho veig com un progrés ja que és poden preveure malformacions, clar que Frato satiritza aquesta situació dient per part del nen " ¡ m'han fastiguejat totes les sorpreses!, degut a que els pares ja saben que està sa, quant pesa, que és un nen, quant medeix, i el dia que naixerà.Per altre banda els pares tenen pretensions sobre els oficis o a on arribaran els seus fills, com a la vinyeta on els pares estan somiant que el seu fill serà enginyer aeroespacial, i és veu que des de dintre del ventre de la mare el nen diu, "i jo que ja havia començat a pensar en la meva primera novel·la", en aquesta Frato satiritza, la pressa de decisions per part dels pares i els seus somnis, tallen les ales als somnis o pretensions sobre els propis somnis dels nens, jo crec que un bon pare desitja al seu fill felicitat amb allò que més li agrada, o orientar la seva vida cap a la direcció que el seu fill esculli, és fonamental per ser feliç fer les coses per conviccions pròpies i no per compromís o perquè és el que esperen de tu, crec que és una posició molt egoista decidir sobre els estudis o treball dels propis fills, no dic que s'equivoquin a consciència sinó que de vegades és creuen que estan fent el millor pels seus fills perquè ells creuen que és el millor, totes aquestes vinyetes tenen molt a veure en les noves formes de reproduir-se, com pot ser la manipulació genètica o quan és congelen els òvuls. Per altre banda, en quant el que he dit abans de les pretensions és pot veure una altre vinyeta en la qual surt un nen envoltat de joguines i els seus pares creuen que és un nen afortunat perquè no li falta de res, però realment el que li falta és poder compartir les seves joguines o el seu temps amb nens i nenes de la seva edat, potser els pare creuen que el nen serà feliç sinó li falta de res, potser perquè ells van viure amb unes altres condicions on no ho tenien tot i ara volen que el seu fill sigui més afortunat que ells, però s'obliden d'escoltar les necessitats reals del nen, que són les de poder jugar amb més nens,o potser el que realment volen és un germanet en comptes de tant materialisme, ja que molts nens no aprecien tant lo material com poder compartir amb germans o amics, en canvi a l'última vinyeta d'aquest capítol surten uns germans barallant-se i un d'ells diu: "voldria ser fill únic" , tothom és igual, desitja allò que no té, jo per exemple soc filla única i sempre he volgut un germanet, per compartir i no estar sempre amb els pares a casa, en canvi quan s'ho dic els amics que tenen germans, molts cops hem diuen que és lo pitjor i de broma hem diuen que me'l regalen, jo sempre contesto el mateix: "ara dius això però saps que els estimes, i que se'ns ells no seria el mateix", hem miren i hem diuen que sí, en canvi també hi ha gent que sent fills únics no ho canviarien per res del món, jo des de el meu punt de vista és lo pitjor ser fill únic, sort és tenir amics, però mai faran la funció d'un germà.
2. Tancat en una casa-fortalessa, és un altre problemàtica social que està afectant als nens directament, cada cop hi ha més violència, més lladres...i els pares tenen por , i per tant tanquen els seus fills a casa i els donen consells com no parlar amb ningú, no acceptar res de ningú, per tant Frato és pregunta: "Com seran de grans, si han nascut i han crescut dins d'una casa-fortalessa?", crec que cal alertar als nens dels perills, però cal deixar-lis la llibertat suficient per tal que caiguin ells sols i sàpiguen aixecar-se, ja que amb por no s'evoluciona, ni s'aprèn, un exemple és una vinyeta on la mare li tanca amb totes les seguretats que hi ha a la porta i el nen des de dintre de la casa mort de por, diu: " sepultat viu", ja se sap que hi ha perills i que això dóna por, però cal deixar viure amb llibertat i sense por, cal saber utilitzar la por com a mecanisme de protecció però no com a centre de les nostres vides.Frato en l'apartat on diu envoltat en un món hostil deixa clar els canvis que hi ha hagut a la nostre societat han sigut molt grans en relació a èpoques anteriors, ara és com si la ciutat ja no fos de les persones sinó que cada cop més les ciutats és caracteritzen pèls cotxes, els sorolls, la contaminació, la violència i la por. Encara que hagin hagut aquests canvis en la societat, la necessitat de relacionar-se amb nens, o jugar lliurement és una necessitat bàsica per tal de créixer socialment i cognitivament, però la societat actual o la concepció de ciutat no ajuden res a aquest creixement ja que és basa en el perill i la prohibició per part d'una societat més poruga degut a les situacions o noticies que és senten als mitjans de comunicació o pél propi barri.Frato en les seves vinyetes mostra una realitat molt satiritzada, i trobo que en totes aquestes hi ha una manca de llibertat molt gran per part del nen, com per exemple quan surt sol de casa, totes les indicacions o tots els perills que li diu la mare, fan que el fill vegi el carrer com una pel·lícula de terror, el nen interioritza les pors i no és bo, o per exemple una vinyeta que crec que és molt bona, és la que una dóna gran li dona un caramel, i el nen és gira i li diu: " mama aquesta vella hem vol drogar", el nen cada cop més augmenta les seves inseguretats, i cada cop té més por a sortir, ja que viu immers en una casa-fortalessa de la qual no pot sortir.
Francesco Tonucci, també tracta del temps i de l'espai, Tonucci afirma que anteriorment, fa uns pocs anys, el temps dels nens és veia dividit entre el temps formal, el de les obligacions, i el temps informal, el del plaer.El temps formal era el dels deures, l'escola, i en alguns casos la missa i la catequesi, el temps que no passaven en aquests llocs, se'l anomenava "temps lliure", era el temps del lloc, de l'autonomia, del risc...en canvi actualment Tonucci afirma que aquest temps lliure s'ha convertit en milers d'obligacions més que se li donen al nen, d´acord amb aquesta reflexió, en les vinyetes surten nens amb moltes obligacions a part de l'escola, i el que abans eren obligacions, és pot veure en una de les vinyetes on surten dos pares dient totes les activitats que fan els seus fills, orgullosos de poder-s´ho donar, en canvi els fills estan rendits, per altre banda el nen que corre per arribar d'hora alguna de les activitats setmanals,i ho porta tot a sobre, la guitarra, les partitures, una pilota, ulleres de natació, se'l veu desorientat...
Per altre banda, els nens és troben sense un espai propi on poder desenvolupar-se, jugar... ja que el joc necessita espais on és pugui adquirir llibertat, intimitat, risc, però la construcció massiva a les ciutats no permet tenir llocs on els nens puguin desenvolupar els seus jocs, Per tant, una de les vinyetes de Tonucci, escenifica un parc, envoltat de reixes, i al voltant la circulació dels cotxes, en un costat surt un nen que veu el parc com una presó, ja que no tenen gens de llibertat, és senten presos davant de les mirades dels seus pares i el parc delimitat, crec que aquesta manera de jugar tant vigilada, tant delimitada, no permet al nen desenvolupar la seva pròpia autonomia o independència.Una altre vinyeta, que descriu molt bé la sobreprotecció per part dels pares, és que el terreny de lloc d'un bosc, els nens ho veuen com un paradís de jocs, on poder gaudir amb llibertat, per altre banda la visió del pare és de perill, de por, de risc...també, el que els nens poden considerar una casa en ruïnes on poder fer de aventurers, o convertir-ho en un castell on ell és sent l'heroi, o ple de fantasmes, en definitiva un nen amb quatre parets mig caigudes pot fer un paradís d´ilusió, en canvi l'adult, pensa en aprofitar el terreny per edificar i guanyar diners, i finalment unes altres vinyetes on surten els nens defenen el seu espai de joc, anant en contra de l´edificació en massa que s'està produint en les nostres ciutats.
Un altre aspecte, vigent a la nostre societat és la confiança en la televisió i l'ordinador, com a mainaderes, una de les vinyetes de Tonucci crec que és la base de tot, "donar exemple", com per exemple el pare que li diu que deixi de veure la televisió i que faci els deures, el nen li diu que ja els ha acabat i se'ls vol ensenyar, el pare li diu que no pot per què està ocupat mirant la televisió, els nens a casa aprenen mitjança'n la imitació, per tant estar hores i hores davant la televisió ho aprenen dels pares, per altre banda Tonucci també fa referència a la publicitat, com alguns anuncis aprofiten la innocència dels nens per vendre el seu producte, és un exemple l'època de reis on surten per el televisor tots els jocs nous per tal d'atraure a un públic innocent i poc crític, crec que la nostre funció com a futurs educadors o dels propis pares ha de ser ensenyar a ser crítics als seus fills amb tot allò que els envolta, i no conformar-se amb tot el que diu la televisió o tot el que troben per internet.
En relació amb la publicitat de joguines, Tonucci obre un capítol que l'anomenarà "submergit entre les joguines", aquest fa referència a la gran quantitat de joguines que actualment és tenen, l'important és que mitjançant el joc aprengui, però per què aprengui o és formi no cal que sigui el més car de la botiga, tampoc hem d´acostumar als nens a tenir tot el que demanen, però crec que han crescut en una societat del capitalisme i competent, i per tant sempre volen més, mai és conformen amb el que tenen, potser de vegades són els propis pares que fan entrar als fills en aquesta societat, per exemple els pares que li pregunten a la filla, en una vinyeta de Tonucci, "aquest any per nadal, quins jocs prefereixes?", i la nena contesta: "bassals i fang". Un altre tema en referència a aquest capitalisme, és el nen acostumat a anar sempre de marques, en una vinyeta surt un venedor fregant-se les mans i dient: " no importa que baixi la natalitat, només fa falta que comprin més!, al nen se'l veu com un consumista més, dins d'una societat capitalista.
En un dels capítols, Tonucci parla dels perquès, de les coses que els nens no entenen i de les seves pròpies pors per als nens una por molt corrent en els primers anys de vida, és la por a separar-se dels pares, no entén per què s'han de separar dels pares i ho passen molt malament ja que com és veu a una vinyeta de Tonucci el que pot ser una petita separació d´unes hores, que el nen està a l'escola o a l'escola bressol, pèl nen o nena, en aquest cas pot significar una llarga separació que no és capaç de comprendre.Una vinyeta que hem crida molt l'atenció és la que surten dos nens, i la nena li pregunta el nen si després de la separació és dur trobar-se sense el pare o la mare i el nen li contesta que és molt pitjor trobar-se amb dos pares i dos mares, el nen només contemple que ha de rebre més ordres ja que són més persones adultes els que li guien, l ´ordenen, l'eduquen...molts cops a casa el nen no es sent comprès ja que els adults molts cops pensen que al ser petits els seu problemes no tenen gaire pes ( d'acord amb l'entrevista tractada anteriorment), en canvi se'ls ha de comprendre i solidaritzar-se amb els seus problemes per més ridículs que a vegades als adults ens sembli, ja que aquestes experiències pels nens seran molt valiosas, importants, significatives, que no tornarà a viure en tota la seva vida.
Aquesta problemàtica de la no comprensió, no nomes esdevé a les famílies, sinó que també esdevé a l'escola, per això molts cops a l'escola és creuen que el nen no té pensaments propis, ni sentiments propis, ni problemes propis, per això demanen als nens que escoltin, que recordin i que repeteixin, i és a això el que li diuen aprendre, a l'escola pensen que lo millor és demanar deures, en canvi Tonucci proposa la solució de donar-lis més temps lliure per tal de que facin activitats d'aprenentatge per ells mateixos, com la relació amb el demés o la pròpia interpretació de la realitat, n'és un exemple tractar una poma, un treball manual,educació sanitària, una papallona, tractar tot des de una cadira i mirant la pissarra no és el millor aprenentatge, lo bo i lo que han de fer els nens és interaccionar, i tenir experiències amb allò que s'estudia, si s'estudien els bolets doncs anar a la muntanya a buscar bolets i crec que d'aquesta manera s'aprèn molt més i és motiva al nen ja que recorda la classe dels bolets com una experiència divertida i no com una classe teòrica avorrida.
Frato, en uns dels capítols tracta l'atenció a la diversitat , a les escoles actualment hi ha molts nens y nenes diferents uns dels altres, però cal tractar a tots els nens y nenes per igual, sense marginacions, són reptes que cal assolir sense queixes, ja que el treball d'una mestre és basa en la tolerància, el respecte, per tant cal que tingui paciència i ajudar a solventar els problemes amb els seus alumnes encara que siguin nens que originin conflictes.
Finalment, s'intenten buscar solucions a la solitúd, per part dels adults, i aquestes són algunes de les solucions, per tal de fer disminuir la soledat del nen:
Amics per catàleg
En relació amb la publicitat de joguines, Tonucci obre un capítol que l'anomenarà "submergit entre les joguines", aquest fa referència a la gran quantitat de joguines que actualment és tenen, l'important és que mitjançant el joc aprengui, però per què aprengui o és formi no cal que sigui el més car de la botiga, tampoc hem d´acostumar als nens a tenir tot el que demanen, però crec que han crescut en una societat del capitalisme i competent, i per tant sempre volen més, mai és conformen amb el que tenen, potser de vegades són els propis pares que fan entrar als fills en aquesta societat, per exemple els pares que li pregunten a la filla, en una vinyeta de Tonucci, "aquest any per nadal, quins jocs prefereixes?", i la nena contesta: "bassals i fang". Un altre tema en referència a aquest capitalisme, és el nen acostumat a anar sempre de marques, en una vinyeta surt un venedor fregant-se les mans i dient: " no importa que baixi la natalitat, només fa falta que comprin més!, al nen se'l veu com un consumista més, dins d'una societat capitalista.
En un dels capítols, Tonucci parla dels perquès, de les coses que els nens no entenen i de les seves pròpies pors per als nens una por molt corrent en els primers anys de vida, és la por a separar-se dels pares, no entén per què s'han de separar dels pares i ho passen molt malament ja que com és veu a una vinyeta de Tonucci el que pot ser una petita separació d´unes hores, que el nen està a l'escola o a l'escola bressol, pèl nen o nena, en aquest cas pot significar una llarga separació que no és capaç de comprendre.Una vinyeta que hem crida molt l'atenció és la que surten dos nens, i la nena li pregunta el nen si després de la separació és dur trobar-se sense el pare o la mare i el nen li contesta que és molt pitjor trobar-se amb dos pares i dos mares, el nen només contemple que ha de rebre més ordres ja que són més persones adultes els que li guien, l ´ordenen, l'eduquen...molts cops a casa el nen no es sent comprès ja que els adults molts cops pensen que al ser petits els seu problemes no tenen gaire pes ( d'acord amb l'entrevista tractada anteriorment), en canvi se'ls ha de comprendre i solidaritzar-se amb els seus problemes per més ridículs que a vegades als adults ens sembli, ja que aquestes experiències pels nens seran molt valiosas, importants, significatives, que no tornarà a viure en tota la seva vida.
Aquesta problemàtica de la no comprensió, no nomes esdevé a les famílies, sinó que també esdevé a l'escola, per això molts cops a l'escola és creuen que el nen no té pensaments propis, ni sentiments propis, ni problemes propis, per això demanen als nens que escoltin, que recordin i que repeteixin, i és a això el que li diuen aprendre, a l'escola pensen que lo millor és demanar deures, en canvi Tonucci proposa la solució de donar-lis més temps lliure per tal de que facin activitats d'aprenentatge per ells mateixos, com la relació amb el demés o la pròpia interpretació de la realitat, n'és un exemple tractar una poma, un treball manual,educació sanitària, una papallona, tractar tot des de una cadira i mirant la pissarra no és el millor aprenentatge, lo bo i lo que han de fer els nens és interaccionar, i tenir experiències amb allò que s'estudia, si s'estudien els bolets doncs anar a la muntanya a buscar bolets i crec que d'aquesta manera s'aprèn molt més i és motiva al nen ja que recorda la classe dels bolets com una experiència divertida i no com una classe teòrica avorrida.
Frato, en uns dels capítols tracta l'atenció a la diversitat , a les escoles actualment hi ha molts nens y nenes diferents uns dels altres, però cal tractar a tots els nens y nenes per igual, sense marginacions, són reptes que cal assolir sense queixes, ja que el treball d'una mestre és basa en la tolerància, el respecte, per tant cal que tingui paciència i ajudar a solventar els problemes amb els seus alumnes encara que siguin nens que originin conflictes.
Finalment, s'intenten buscar solucions a la solitúd, per part dels adults, i aquestes són algunes de les solucions, per tal de fer disminuir la soledat del nen:
Amics per catàleg
•Alquilar amics per hores
•Construir jardins elevats per tal d´evitar els problemes al carrer
•Demanar a canvi de diners cangurs
•Fer torns obligatoris per tal de jugar amb els seus fills
•Decorar les parets de les habitacions dels nen amb ambients de naturalesa, i col·locar les fotografies dels seus amics a escala real
Totes aquestes solucions, les posa Frato en boca dels adults, per tal de satiritzar la situació, en canvi qui realment té la solució al problema és el nen y la nena, que dóna solucions i són aquestes:
•Tenir més d'un fill
•Deixar sortir als nens al carrer
•Escollir ells mateixos les pròpies amistats
De la mateixa manera que han fet els propis adults, quan eran nens!
Per tant no és l'educació la que s'ha de fer a la mida de la societat, sinó que la societat ha de pensar més en els nens, per què al cap i a la fi, són el futur...per tant, cal que:
•És retalli la circulació en els carrers on pasan els nens o obligar als a avançar a la mateixa velocitat que les persones.
•Hi ha que construir les cases més baixes per evitar els ascensors, que els nens no poden utilitzar sols.
•Hi ha que revisar els contractes de treball per que els nens no siguin un entrebanc
•Es podria demanar als avis que estiguessin al carrer per tal de vigilar i ensenyar moltes coses als nens que hi ha als carrers.
•S´hauria de preparar als guàrdies municipals per-tal de que fossin amics dels nens.
•S´hauria de demanar opinió als nens sobre les modificacions que s´haguessin de fer a la ciutat.
Anàlisi d'una pel.lícula: La naranja mecánica
1. Fitxa tècnica
Títol original: A Clockwork Orange
Direcció: Stanley Kubrick
Direcció artística: Russell Hagg
Producció: Stanley Kubrick
Any de producció: 1971
Durada: 137 min
Guió: Stanley Kubrick, basat en la novel·la homónima de Anthony Burgess
Fotografia: John Alcott
Muntatge: Bill Butler
Música: Wendy Carlos
Interprets: Malcolm McDowell, Patrick Magee, Michael Bates, Adrienne Corry, Warren Clarke, John Clive, Aubrey Morris, Carl Duering, Paul Farrell, Clive Francis, Michael Gover, Miriam Karlin , James Marcus, Geoffrey Quigley, Sheila Raynor, Madge Ryan, Philip Stone
Títol original: A Clockwork Orange
Direcció: Stanley Kubrick
Direcció artística: Russell Hagg
Producció: Stanley Kubrick
Any de producció: 1971
Durada: 137 min
Guió: Stanley Kubrick, basat en la novel·la homónima de Anthony Burgess
Fotografia: John Alcott
Muntatge: Bill Butler
Música: Wendy Carlos
Interprets: Malcolm McDowell, Patrick Magee, Michael Bates, Adrienne Corry, Warren Clarke, John Clive, Aubrey Morris, Carl Duering, Paul Farrell, Clive Francis, Michael Gover, Miriam Karlin , James Marcus, Geoffrey Quigley, Sheila Raynor, Madge Ryan, Philip Stone
Distribuïdora: Warner Bros Pictures International España
Distribuïdora DVD: Warner Home Video Española S.A
Nacionalitat: Reino Unido
Gènere: Dramàtic
2. Observar i comprendre
El protagonista d’aquesta pel·lícula, Alex DeLarge (McDowell), és un jove de divuit anys que té com a principals plaers en la seva vida la violació, la ultraviolència i, per estrany que sembli, la música de Beethoven. És el líder d’un petit grup de rebels que realitzen tot un seguit d’actes violents.
En la primera escena, aquest grup ataca a un home que es troba en unes condicions péssimes per poder defensar-se. Seguidament, invaeixen una casa, golpegen a l’escriptor que viu en ella i violen a la seva esposa davant d’ell.
Més endavant, Alex és capturat durant un robatori, traicionat per un dels companys del grup. És sentenciat a 14 anys de presó ja que la víctima del robatori és morta. Després d’aquest anys, li concedeixen la llibertat però amb la condició que sigui sotmés a una terapia experimental d’adversió. Aquest tractament anomenat “Ludovico” consisteix en exposar-se a formes extremes de violència per mitjà d’una pantalla, como si fos un cinema violent. Alex estava obligat a veure-ho ja que els seus ulls estaven subjectats a uns ganxos. D’aquesta manera, pretenien que relacionés les accions violentes amb el dolor que aquestes li provocaven. Així doncs, es converteix en un ésser incapaç de tocar a cap dona despullada i deixa de ser una persona violenta. Tot i que semblava que s’havia recuperat, els seus pares no el volen a casa, de manera que comença a passejar pels carrers.
Alex va tornar a la casa de l’escriptor que havia atacat anteriorment, aquest el va reconéixer i va intentar que es suïcidés llençant-se per una finestra. No obstant això, va sobreviure.
Després d’una llarga recuperació en l’hospital, Alex sembla que torna a ser una persona emocionalment equilibrada. El Ministre d’Interiors el visita per disculpar-se pels efectes del tractament. I el govern li ofereix un treball remunerat però, amb la condició que accepti donar soport a l’elecció del partit polític conservador. La pel·lícula acaba amb el somni que té Alex a l’hospital, un somni on es veu que tot i que ha deixat de ser una persona violenta, la seva ment no ha canviat perquè continua tenint els mateixos pensaments d’abans.
Distribuïdora DVD: Warner Home Video Española S.A
Nacionalitat: Reino Unido
Gènere: Dramàtic
2. Observar i comprendre
El protagonista d’aquesta pel·lícula, Alex DeLarge (McDowell), és un jove de divuit anys que té com a principals plaers en la seva vida la violació, la ultraviolència i, per estrany que sembli, la música de Beethoven. És el líder d’un petit grup de rebels que realitzen tot un seguit d’actes violents.
En la primera escena, aquest grup ataca a un home que es troba en unes condicions péssimes per poder defensar-se. Seguidament, invaeixen una casa, golpegen a l’escriptor que viu en ella i violen a la seva esposa davant d’ell.
Més endavant, Alex és capturat durant un robatori, traicionat per un dels companys del grup. És sentenciat a 14 anys de presó ja que la víctima del robatori és morta. Després d’aquest anys, li concedeixen la llibertat però amb la condició que sigui sotmés a una terapia experimental d’adversió. Aquest tractament anomenat “Ludovico” consisteix en exposar-se a formes extremes de violència per mitjà d’una pantalla, como si fos un cinema violent. Alex estava obligat a veure-ho ja que els seus ulls estaven subjectats a uns ganxos. D’aquesta manera, pretenien que relacionés les accions violentes amb el dolor que aquestes li provocaven. Així doncs, es converteix en un ésser incapaç de tocar a cap dona despullada i deixa de ser una persona violenta. Tot i que semblava que s’havia recuperat, els seus pares no el volen a casa, de manera que comença a passejar pels carrers.
Alex va tornar a la casa de l’escriptor que havia atacat anteriorment, aquest el va reconéixer i va intentar que es suïcidés llençant-se per una finestra. No obstant això, va sobreviure.
Després d’una llarga recuperació en l’hospital, Alex sembla que torna a ser una persona emocionalment equilibrada. El Ministre d’Interiors el visita per disculpar-se pels efectes del tractament. I el govern li ofereix un treball remunerat però, amb la condició que accepti donar soport a l’elecció del partit polític conservador. La pel·lícula acaba amb el somni que té Alex a l’hospital, un somni on es veu que tot i que ha deixat de ser una persona violenta, la seva ment no ha canviat perquè continua tenint els mateixos pensaments d’abans.
Anàlisi d'una pel.lícula: Hoy empieza todo
1. Ficha técnica
Título y título original: “Hoy empieza todo”, Ça commence aujourd’hui
Dirección: Bertrand TAVERNIER
Producción: Alain Sarde/Little Bear/TF1 Production
Año de producción: 1999
Duración: 117 minutos
Guión: Dominique Sampiero, Tiffany y Bertrand Tavernier
Fotografía: Alain Choquart
Montage: Sophíe Brunet
Música: Louis Sclavis
Interpretes: Philippe Torreton (Daniel Lefebvre), María Pittaresi (Vcaleria), Nadia Kaci (Samia), Veronique Ataly (señora Liénard), Nathalie Bécue (Cathy), Emmanuelle Bercot (señora Tiévaux), Betty Teboulle (señora Henry), Gérard Giroudon (Alcalde), Didier Bezace (Inspector), Marief Guittier (Daniel), Daniel Delabesse (Marc).
Editora o distribuidora: Manga Films/Vértigo (editora en VHS)
2. Observar i comprender
¿Qué?
La lucha diaria por sobrevivir a las dificultades que nos presenta la vida.
¿Por qué?
Se trata de un film que denuncia una realidad social real que se dio en Francia y otras zonas a partir de la crisis económica. La película transmite un mensaje de esperanza, en medio del caos y la desolación, de un entorno desalentador. A pesar del desamparo que presentan muchas familias en la historia, hay una lucha constante por la supervivencia que es ejemplo para todos los espectadores. La realidad que se presenta es muy dura pero comparable a la que nosotros podemos vivir o estar viviendo; la película enseña el valor de la solidaridad y la valentía, presentes en el director de la escuela.
¿Dónde?
El film se desarrolla en una zona del norte de Francia azotada por la crisis de la minería, su única fuente de actividad económica. La mayoría de la población se ve perjudicada por dicha crisis y los problemas económicos arraigan en las familias de los alumnos de la escuela del señor Lefebvre. Son muchos los que tienen dificultades para pagar la mensualidad. Este es uno de los problemas a que se enfrentará el centro, pues habrá niños que corran el riesgo de privarse de la merienda.
La sociedad que presenta pertenece a una clase social mediana-baja, con pocos recursos económicos en la mayor parte de los casos. Una sociedad cuya mayor preocupación es el trabajo, puesto que el desempleo se extiende a medida que se acentúa la crisis económica. Con pocos recursos, la escuela deberá cumplir con su objetivo educativo a pesar de las dificultades que tendrá el director, como los enfrentamientos con las familias y las administraciones políticas.
¿Quién?
El protagonista de esta historia es Daniel Lefebvre, director de la escuela infantil, hijo de minero y apasionado de su trabajo, que no puede ser indiferente a su entorno social.
Su carácter es apacible, se trata de una persona amable y paciente que tiene creencias e ideas muy claras que no duda en defender cuando la situación lo requiere, a pesar de que tenga que enfrentarse al sistema. Se implica con la sociedad y con todo aquello que lleva a cabo; no se desentiende de los problemas ajenos y da la cara para afrontar los problemas. Su bondad no es discutible pues ofrece ayuda gratuita a todo aquel que la necesita lo que podemos ver en numerosas escenas de la película.
La figura del director es un ejemplo para toda la escuela, tanto para las profesoras, como para los alumnos y también para las familias. En un entorno desalentador, donde azota la pobreza y el desempleo, el señor Lefebvre es una figura esperanzadora que lucha y no se rinde, que sigue adelante pese a la dificultad y que actúa sin esperar recibir nada a cambio.
Todas estas cualidades del maestro aparecen en la película en escenas como la reconstrucción del centro después del desastre causado por unos bándalos, su implicación con la familia de Leticia y su hermano, la relación con su padre quien le maltrató en su infancia, la relación con el hijo de su compañera sentimental, etc.
¿Cómo?
El lenguaje que utiliza Tavernier en el film es muy simple y a la vez complejo. La película sigue un ritmo en absoluto acelerado sino más bien al contrario, con numerosos diálogos, pero también monólogos. El propio Lefebvre reflexiona a menudo consigo mismo acerca de dudas existenciales que le surgen a raíz de los problemas del día a día. Estos diálogos personales son muy profundos y van apareciendo a lo largo de la cinta, mientras se proyectan paisajes de Francia. Generalmente son entornos naturales que transmiten paz, tranquilidad, que buscan una pausa en nuestra acelerada vida y que invitan a la reflexión del espectador. Pasan a cámara muy lenta para favorecer la sensación de calma.
La mayoría de las escenas no son muy coloridas, pese a tratarse de un centro infantil. En la propia película se plantea el problema de los colores del centro, pues las paredes del patio están pintadas con tonos apagados y tristes. La sensación de frío y el desaliento de la población se acentúan con el uso de estos tonos.
En la película no abundan los primeros planos, sino que por regla general se recurre a un plano general muy amplio (recordemos por ejemplo las escenas en las aulas o en el exterior).
Muchos de estos recursos que utiliza el lenguaje del cine forman parte de los simbolismos que presenta la película.
Anàlisi d'una pel.lícula: Tara Road
1. Ficha técnica
Dirección: Gillies MacKinnon.
País: Irlanda.
Año: 2005.
Duración: 96 min.
Género: Drama.
Interpretación: Andie MacDowell (Marilyn Vine), Olivia Williams (Ria Lynch), Iain Glen (Danny Lynch), Stephen Rea (Colm), Brenda Fricker (Mona), Jean-Marc Barr (Andy Vine), Ruby Wax (Carlotta), Sarah Bolger (Annie Lynch), Johnny Brennan (Brian Lynch), Heike Makatsch (Bernadette), August Zirner (Greg Vine).
Guión: Cynthia Cidre y Shane Connaughton; basado en la novela de Maeve Binchy "Tara Road: Una casa en Irlanda".
Producción: Noel Pearson, Miron Blumental y Sarah Radclyffe.
Música: John Keane.
Fotografía: John de Borman.
Montaje: Pia di Ciaula.
Diseño de producción: Derek Wallace.
Vestuario: Lorna Marie Mugan.
Estreno en Irlanda: 7 Octubre 2005.
Estreno en España: 23 Marzo 2007.
2. Observar y comprender
Tara Road, es una película que se centra en dos lugares Nueva Inglaterra (Estados Unidos) y en Dublín (Irlanda).
En Nueva Inglaterra vive una mujer llamada Marilyn Vine (Andie MacDowell), es una mujer que perdió a su hijo en su decimoquinto cumpleaños, debido a un accidente con la moto que le regaló su padre, un amigo del hijo conducía la moto por el jardín de la casa el mismo día y el hijo de Marilyn murió, el amigo que conducía salió vivo, es por todo esto que Marilyn se siente perdida, y su casa no le trae más que malos recuerdos, hasta culpa al padre y al amigo de la muerte de su hijo.
Al otro lado, en Dublín se encuentra Rita Lynch (Olivia Williams), con dos hijos y un marido Danny (Lain Glein) que le confiesa una de sus infidelidades con Bernadette (Heike Makatsch) embarazada de Danny, en este momento a Rita se le viene todo abajo, todas las ilusiones se desvanecen.
Tara Road, es una película que se centra en dos lugares Nueva Inglaterra (Estados Unidos) y en Dublín (Irlanda).
En Nueva Inglaterra vive una mujer llamada Marilyn Vine (Andie MacDowell), es una mujer que perdió a su hijo en su decimoquinto cumpleaños, debido a un accidente con la moto que le regaló su padre, un amigo del hijo conducía la moto por el jardín de la casa el mismo día y el hijo de Marilyn murió, el amigo que conducía salió vivo, es por todo esto que Marilyn se siente perdida, y su casa no le trae más que malos recuerdos, hasta culpa al padre y al amigo de la muerte de su hijo.
Al otro lado, en Dublín se encuentra Rita Lynch (Olivia Williams), con dos hijos y un marido Danny (Lain Glein) que le confiesa una de sus infidelidades con Bernadette (Heike Makatsch) embarazada de Danny, en este momento a Rita se le viene todo abajo, todas las ilusiones se desvanecen.
Por lo tanto, las vidas de estas dos mujeres se cruzan en el momento que Marilyn llama a Danny, ya que es promotor inmobiliario, para pedirle que alguien cambie la casa con ella, da la casualidad que el teléfono lo coge Rita y decide cambiarle ella misma su casa, cada una de las mujeres en la casa de la otra, son muchos más felices, en una secuencia se puede ver como Marylin le dice a Danny: “¿ quien no podría se feliz aquí?”, me llama mucho la atención esta frase, ya que Rita no era feliz en su hogar, ni Marylin en el suyo, hace falta cambiar para transformarse interiormente y aceptar aquello que tienen.
Rita empieza a rehacer su vida con el hermano del marido de Marylin , también conoce a las amigas de Marylin, hasta que comprende que Danny jamás la quiso y no debe estar pendiente de el, al mes Rita se lleva a sus hijos a la nueva casa, la hija de Rita culpa a los padres de todo lo que está pasando, no lo acepta y adquiere un comportamiento un tanto irrazonable, por otro lado Marilyn en Dublín conoce a gente, y poco a poco va aceptando la muerte de su hijo y es capaz de hablar de ello, Marilyn conoce a un hombre (jardinero de Rita y propietario de un restaurante) que parece que vaya a acabar en romance, pero finalmente se exalta el valor de la amistad, ya que el marido de Marylin regresa del viaje de negocios de Hawai.
Rita empieza a rehacer su vida con el hermano del marido de Marylin , también conoce a las amigas de Marylin, hasta que comprende que Danny jamás la quiso y no debe estar pendiente de el, al mes Rita se lleva a sus hijos a la nueva casa, la hija de Rita culpa a los padres de todo lo que está pasando, no lo acepta y adquiere un comportamiento un tanto irrazonable, por otro lado Marilyn en Dublín conoce a gente, y poco a poco va aceptando la muerte de su hijo y es capaz de hablar de ello, Marilyn conoce a un hombre (jardinero de Rita y propietario de un restaurante) que parece que vaya a acabar en romance, pero finalmente se exalta el valor de la amistad, ya que el marido de Marylin regresa del viaje de negocios de Hawai.
Finalmente, cuando ya se ha cumplido el tiempo acordado, Rita vuelve a Dublín a ver a Marylin y una de las frases que más me llama la atención es cuando dicen:
- “Volvemos a los inicios verdad?”
- “Sin embargo ya no somos las mismas”
- “Volvemos a los inicios verdad?”
- “Sin embargo ya no somos las mismas”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
